A mi, els que m'estimen, m'ho demostren, no necessàriament amb regals, sinó amb simpatia, escoltant-me i intentant fer-me fàcil la vida. Jo em puc creure que els espanyols ens estimen als catalans, però el que puc assegurar és que el govern espanyol, al llarg dels temps, no ho ha demostrat en res, sinó més aviat ha fet tot el possible per fer-nos la punyeta. Com diu el ministre Montoro, Catalunya està salvant Espanya, però ni tan sols ens donen les gràcies.
Però avui no vull parlar més del PP i de totes les mesures anticatalanes amb el suport de la senyora Camacho i companyia. Ho deixo per a un altre dia. Avui voldria parlar de la sort que tenim les persones que treballem, que no ens trobem a les cues per trobar feina, no estem pendents del saldo bancari per comprar i satisfer les primeres necessitats.
L'altre dia llegia que el nivell econòmic de les famílies havia recuperat la situació de 2007, amb la gran diferència, que alhora és preocupant, que havia augmentat les diferències entre les famílies. És a dir, tenim més famílies més pobres i famílies que són més riques.
Entenc que la monja Forcades i l'Arcadi denunciïn les desigualtats existents, en un món occidental poc sensible a la pobresa, i entenc que es demani que el nou estat a constituir tingui en compte aquesta realitat i treballi a fons la manera de resoldre aquesta injustícia. Ho dic perquè sovint en aquest bloc he criticat la seva campanya, però no és tant pel contingut, com per anar per lliure dividint la molt fragmentada societat catalana.
Ahir parlava de la campanya "Mataró, ciutat de valors". Voldria creure que servirà perquè arribi a tothom. No només a les persones d'un cert nivell intel·lectual i econòmic, sinó a tots els ciutadans i ciutadanes de Mataró, ja que és des de la persona més insignificant i anònima on podem trobar-hi uns valors que ens facin més persones i més sociables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada