Trenta anys de transició i males pràctiques de govern

Han calgut més de trenta anys perquè un organisme internacional com és l'ONU, exigeixi a l'Estat espanyol un canvi d'actitud i normatives en la defensa de les víctimes del franquisme, i consideri que la llei de la memòria històrica no garanteix els mitjans necessaris per poder reparar els mals ocasionats a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista, que s'han de fer càrrec dels treballs de localització i identificació dels desapareguts. L'ONU dóna un any de temps a Espanya perquè segueixi les seves recomanacions.

Tot això passa en un dels pitjors moments de la governabilitat d'Espanya, amb un dels pitjors ministres de Justícia, que s'encarrega de redactar unes lleis restrictives dels drets de les persones, blindant els polítics corruptes de les manifestacions i crítica de la societat, quan aquesta no té cap més eina per denunciar la prevaricació i la mala pràctica política d'una dreta classista i hereva del més pur franquisme.

El cinisme i la incapacitat per governar del president Zapatero i el PSOE, va donar pas a un govern conservador en extrem, i amb majoria absoluta al Congrés de Diputats i el Senat, que ha continuat la tasca iniciada pel govern Aznar, d'atac al progrés i a un Estat fort, capaç de fer front a les injustícies socials del model polític d'Occident. La valoració a posteriori del parèntesi socialista, no pot ser més negatiu, perquè va ser incapaç de consolidar els drets de la classe més desfavorida, i no va realitzar una tasca de govern suficientment valenta en pro de la gent més humil.

Una vegada més ens hem de refiar d'Europa per suavitzar aquesta llosa que representa per als espanyols i d'una manera especial els catalans, un govern de dreta extrema com el de senyor Rajoy.