Els partits polítics i la societat mobilitzada

La lectura de l'article de Patrícia Garbancho a l'ARA "El PSC davant el moviment popular" és interessant, si més no em reforça el que penso jo dels partits polítics en relació a la ciutadania. No entro tant a valorar la seva critica al PSC, però sí la idea que els partits polítics, a vegades... potser massa sovint, actuen d'esquena a la iniciativa ciutadana, arribant a criticar-la creient que tot ha de passar a través dels partits.

Si seguiu els escrits de Garbancho observareu que és molt crítica amb el PSC, i això ja et condiciona la seva lectura, però sí que penso que el PSC s'equivoca quan critica l'ANC amb un to de menyspreu, la qual cosa no vol dir que no s'hi pugui estar en desacord, però no negar-li el dret a existir. Del PP i C's no cal ni parlar-ne. Els que acusen la Via Catalana d'insurrecció ja no es mereixen ni tan sols ser esmentats.

No sé si la picabaralla entre la direcció del PSC i els corrents crítics, com diu la columnista, ve donada perquè aquests escolten la societat mobilitzada. Jo penso que és més una lluita ideològica amb un component catalanista important, que no pas tenir l'orella més atenta a què diu el poble, que els altres. Potser això els serveix de justificació per a la discrepància.
La reflexió en veu alta que m'ha portat a fer la lectura de l'article esmentat és l'actitud dels partits polítics davant de les iniciatives populars. No ho han de veure com una competència contra la qual s'ha de lluitar, sinó uns aliats amb qui es pot col·laborar i servir. 

Els partits polítics han d'aspirar a governar, d'acord amb uns principis, unes creences, un programa que expliciten i que rep el suport de l'electorat. L'objectiu ha de ser poder servir els que els han escollit, i servir no és el mateix que utilitzar o servir-se'n.

No nego la importància dels partits polítics ni el seu paper en la governabilitat dels pobles i estats, però sí que m'agradaria que canviessin l'actitud vers la ciutadania i que donessin suport a les seves iniciatives o no, però en cap cas negar el dret a manifestar-se, mentre respectin els drets dels altres, ni creure'ns, com deia abans, que tot ha de passar necessàriament per l'estructura dels partits polítics.

I si em permeteu, pensant en la necessitat d'elaborar una llei electoral catalana, quina lliçó de democràcia no ha estat el resultat al Parlament britànic, on el president del govern, que té majoria, ha perdut la votació que li havia de permetre atacar Síria. Aquí, la majoria absoluta del PP és un bloc de ciment armat que no es trenca ni que sigui defensant el que és indefensable, i quan el president justifica el que és injustificable, davant l'oposició, esclaten aplaudint amb les dents serrades de ràbia i intolerància. La nostra democràcia necessita millorar si vol assolir l'aprovat.