Navarro i Duran ens dicten el lema de la Manifestació

Que no s'equivoqui Navarro, a la manifestació de dimarts els catalans hi van per donar suport a dos dels millors líders polítics: Pere Navarro i Duran Lleida. Uns polítics que saben escoltar el poble i traslladar els seus desitjos en fets.

No hi ha cap prova més evident de la pràctica dictatorial que voler imposar allò que vols a la ciutadania. Duran i Navarro, com que no estan d'acord en la manifestació independentista, però no accepten la derrota, intenten convèncer els seus, i a ser possible els altres també, que l'objectiu de la manifestació és un altre, quant més indefinit millor. D'aquesta manera volen tenir arguments per al dia 12 de setembre, per rebutjar qualsevol idea que soni a victòria del sentiment independentista.

No hi ha dubte que Navarro i Duran tenen problemes interns als seus respectius partits. Al PSC intentant tapar la boca als crítics, i a Unió arraconant el corrent independentista que lidera l'alcalde de Vic.

És evident que la multitud de participants el dimarts a la manifestació no tindrà un únic pensament. Sortosament el nostre país és divers i ric en aquesta diversitat, però això no treu que ens hi porti un sentiment genèric comú que és el descontentament pel tracte rebut del govern espanyol, ara en mans del PP i anteriorment del PSOE, i que han estat incapaços de trobar una solució per poder continuar plegats d'una manera justa. Catalunya demana justícia i això, evidentment, es pot materialitzar de diferents maneres, però el dret a l'autodeterminació no ens el treu ningú. Només se'ns pot negar de manera forçada, però no democràticament.

Podríem demanar una Espanya federal, però ni el PP ho vol ni el PSC ha estat capaç de convèncer els seus socis del PSOE. Les declaracions aquests darrers dies de representants d'ambdós partits ho corroboren. Demanem un Pacte Fiscal, que el propi PSC ha rebutjat. Qui, fora de Catalunya, ens el concedirà?

Senyor Navarro, pensi el que vulgui sobre el lema i intencions dels participants a la manifestació d'aquest onze de setembre, però tingui clar que amb la seva decisió ensorra una mica més el PSC, i la seva memòria històrica. A molts no els importarà, però a mi sí. Només els quedarà competir amb el PP per arribar a més gent, i ja sap com les gasta el PP: populisme barat i ratllant la xenofòbia, que no és només patrimoni de la PxC. Aquest pot ser el trist destí del PSC a les seves mans. Espero i desitjo que de dins del partit sorgeixin nous líders amb més capacitats i sensibilitat. Ho desitjo pel bé de bons amics que hi tinc a dins, i també pel bé de Catalunya.