Les petites passes del PSC

Els resultats de la votació de la resolució per fer una consulta la propera legislatura ha evidenciat la complicitat dels grups sobiranistes per tirar endavant en el camí cap a la sobirania nacional, el posicionament de la dreta espanyolista contrària a tot allò que pugui separar-nos d'Espanya, i el caos en què està submergit el PSC, que es resisteix a aliar-se amb els sobiranistes, però no vol de cap manera que ningú no es pensi que està en la línia de C's i PP.

El fet que el PSC hagi presentat una resolució en la qual es mostren partidaris de convocar una consulta encara que no tingui la benedicció d'Espanya, és un pas molt important i que, si es confirma que no es tracta d'un miratge, l'hem de tenir present i ajudar-los en la tasca de recomposició del partit. Navarro, al meu entendre, no és la persona idònia per encapçalar-los i caldria buscar una alternativa amb més convenciment i capacitat de lideratge. Si em permeteu l'atreviment, jo crec que Jaume Collboni o Rocío Martínez Sampere podrien ser dos bons candidats.

Com he dit sempre, Catalunya no es pot permetre el luxe de prescindir d'un PSC fort i aglutinador de persones molt diverses. No els hem agraït suficientment l'esforç i el patiment sofert durant molts anys, per mantenir una línia catalanista que preservés la singularitat nacional dins l'Estat espanyol. El PSC ha estat l'única esquerra catalana amb capacitat de govern. Ara, doncs, quan no passen per un bon moment, no convé fer-ne llenya, sinó ajudar-los a endreçar el partit i tornar a ser un partit amb un fort protagonisme, que ajudi la nació en la nova etapa en què estem entrant.

La ciutadania es va manifestar el dia onze de setembre, i els polítics ens varen escoltar. De moment, una bona part n'ha pres la lliçó i els altres també ho han entès, però uns pocs (PP i C's) es neguen a acceptar-ho. Estic segur que la història els farà obrir els ulls. Ara tindran molta feina per intentar enderrocar totes les estructures que puguem anar construint. No podem badar ni ser ingenus. Tenim pressa, però no podem córrer.