Quan la televisió comarcal no és una prioritat

Governar vol dir prendre decisions, i qui té boca s'equivoca. Amb això no vull dir que s'hagi de ser un temerari, sinó tot el contrari, però no es pot estar governant un país o un municipi, sense donar la cara i actuar d'acord amb els principis i compromís assumit. Malauradament, la història ens ensenya que són molts els passos en fals que s'han fet, i que malgrat tot, no n'acabem d'aprendre.

Arran de la notícia que llegia al Capgròs digital, sobre la renúncia de tres nous municipis del Maresme a formar part del Consorci Digital Mataró-Maresme, he recordat una vegada més la pressió que, en la nostra època al govern municipal d'Arenys de Mar, vam rebre per part dels promotors del Consorci perquè ens hi apuntéssim. Qualsevol estratègia era bona per arribar a oïdes del nostre alcalde, gairebé forçant-lo a donar el pas.

No ens trobàvem al bell mig de la crisi, però s'intuïa alguna cosa, i amb responsabilitat i consens a govern, vàrem entendre que la vila tenia altres prioritats que aventurar-se a crear un canal de televisió. El control de la despesa del nostre ajuntament ha estat una pràctica habitual per part dels diferents governs municipals que, de color diferent, s'han anat alternant cada quatre anys. La seriositat de complir amb les nostres obligacions no ens permetia fer un pas en fals que ens n'haguéssim de penedir.

El resultat ha portat a la supressió del segon canal de televisió, amb municipis amb tradició televisiva com són Arenys de Munt i Calella, i les baixes esglaonades de diferents municipis de la comarca, com els que s'anuncien per aquests propers mesos: Cabrils, Teià i Sant Andreu de Llavaneres, o el que encara és pitjor, els ajuntaments que, sense donar-se de baixa, han deixat de pagar la quota, per un import calculat de 200.000 euros.

Hem de ser rigorosos i coherents. Si critiquem les retallades a serveis bàsics, no podem defensar ni malgastar diners amb temes prescindibles. No és un atac a la televisió comarcal, sinó en tot cas, a destinar diner públic per un projecte que, en època de recursos escassos, hauria de buscar la manera d'autofinançar-se, deixant que el diner de tots pugui destinar-se a serveis essencials com són l'educació, la salut i l'habitatge.

La crisi econòmica és una oportunitat per valorar tot allò que hem fet malament, i retenir-ho en la memòria per no tornar-hi a caure. És millor assumir els errors, que dissimular-los, perquè al final les conseqüències són pitjors.