Avui estem encara vivint la ressaca produïda per les dues notícies d'aquesta setmana que han donat la volta el món. Els partits polítics espanyols, i els seus principals líders, i també els mitjans de comunicació, expressen la seva opinió, que no ens ve gens de nou. S'ha de dir que tenim uns polítics i uns comunicadors que no ens sorprenen mai. Els tenim la mida presa.
L'opinió que expressava ahir al meu bloc, sobre la intervenció de Rajoy, l'he pogut llegir en diferents llocs, encara que amb altres paraules. Penso que la tranquil·litat del que es creu ja virtual guanyador de les eleccions del mes de novembre, li permet mesurar les seves paraules, utilitzar la raó i guanyar-se la gent que no ens agrada els judicis subjectius, interessats i reiteratius.
A la resta del món també són molts els que lamenten la manera com va morir el dictador Gaddafi, perquè hauríem preferit veure'l assegut davant el Tribunal Penal de l'Haia. La venjança no és mai bona, ni porta bones conseqüències. Podem entendre la desesperació de molts libis, castigats durant quaranta anys de dictadura i menyspreu, però res justifica l'assassinat.
L'expectació que s'ha creat al voltant del col·lectiu de víctimes del terrorisme, mereix ser analitzada. Seria bo que aquestes persones que han patit el terrorisme, d'una manera directa, ja sigui personalment o de familiars propers, poguessin expressar el seus sentiments, després d'haver conegut la notícia d'ETA, sense les interferències malèvoles d'un corrent de mitjans de comunicació reaccionaris i populistes. Hem escoltat l'Eulàlia Lluch, filla del polític català assassinat, i també he llegit les declaracions a l'ARA, de Robert Manrique, víctima de l'atemptat d'Hipercor, i són dues reaccions positives que fan molt bé al desenllaç final, que de moment només estem iniciant. Una mica més enllà ja la cosa no està tan clara i, si bé acceptaríem que fos per ressentiment, ens fa por que es tracti d'una estratègia interessada, perquè tot plegat sigui més difícil.
Seria hora de ser honestos i treballar conjuntament per fer realitat aquest somni de tants anys, que a alguns ens ha tocat de viure força allunyats, però d'altres ho han patit a la pròpia carn i a la dels seus estimats. ETA ha fet un primer pas. N'ha de donar més, però nosaltres no podem estar aturats a veure-les venir. Tots hem de posar-hi el nostre gra de sorra, perquè la pau sigui definitiva a tot l'estat, i no es pugui utilitzar més el terrorisme per increpar i anul·lar les aspiracions independentistes dels demòcrates.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada