Pau, misèria i indignació

No podem esperar que hi hagi pau si la gent viu en la misèria. Aquesta frase l'ha pronunciat Anna Ferrer, la vídua de Vicenç Ferrer, en una entrevista que apareix a l'ARA d'avui. Res no justifica la guerra, però a ningú pot estranyar que quantes més persones visquin de manera miserable, més probable que hi hagi insurreccions i protestes violentes. Quan les persones tenen alguna cosa a perdre, es guarden prou de sortir al carrer a fer proclames i reivindicar justícia. És quan ja no es té res per perdre que la gent s'envalentona. Una mica el que podem veure en els indignats que el 15M varen decidir sortir a les places i protestar.

Al llarg de la història s'ha vist que untant les persones amb diners, els poderosos aconseguien fer callar qui els podia comportar problemes. Ja sé que tot això és molt trist, però retrata la realitat del nostre món i explica el per què de moltes actuacions i reaccions.

Una vegada més la Fundació Vicenç Ferrer tornarà a aspirar al premi Nobel de la pau. Estic segur que hi ha prou persones i institucions que es mereixen aquest reconeixement, però també, a la meva manera de veure-ho, n'hi ha una colla a qui ja se'ls ha concedit que no s'ho mereixien pas. El darrer que hi col·loco en aquest sac és el President dels EUA, el senyor Barack Obama, però no m'oblido del secretari d'estat Henry Kissinger, ni de Yasser Arafat... i n'hi ha més. 

L'exemple de Vicenç Ferrer i la seva gent, que no és únic, però sí que mereix l'atenció de la societat que sovint camina en direcció contrària. L'evidència de la multitud de persones que viuen en la misèria, malauradament l'hem pogut sentir ben a prop, i només ens cal donar un tomb pel nostre barri, la nostra vila, i ens adonarem que moltes famílies estan per sota del nivell on es determina la pobresa. Això vol dir que avui no ens cal anar a l'Índia a treure gent de la misèria, sinó que podem ser molt útils simplement sortint de casa.

Estem indignats perquè la vida per als joves és avui molt pitjor que la dels seus pares, però també hem de mirar què hem fet malament per arribar a la situació actual. Està molt bé que ens queixem, i fins i tot que culpem els polítics dels nostres mals, però de seguida ens hi hem d'afegir, a aguantar el xàfec i, sobretot, a donar alternatives. Marina Llansana recordava avui en el seu article de l'ARA, una anècdota del president Pujol quan va preguntar a uns professors universitaris que es manifestaven amb el lema "una altra Europa és possible", com havia de ser aquesta Europa que volien, i li varen respondre que no ho sabien, però que això era feina dels polítics.

Està molt bé reivindicar canvis, però tenim clar quina alternativa volem? i si la tenim, sabem com fer-ho? Pensem una cosa i és que al més pintat antisistema se li presenta un altre que encara ho és més. Això no ens ha de decepcionar, sinó engrescar-nos a treballar per canviar la realitat d'avui, aquella que no ens agrada.