Els luctuosos fets d’Arizona a primers de gener, en què es va atemptar contra la vida d’una congressista demòcrata i varen morir sis persones, haurien de servir per reflexionar sobre què diem i com ho fem, en el nostre dia a dia, sobretot aquelles persones que per la seva situació o pràctica habitual, els seus actes i opinions tenen un cert ressò a la vida en societat.
No sabem si l’agressivitat en la retòrica política dels EUA va ser la causa de l’incident, però ben bé ho podria ser, i amb la sola sospita ja en tenim prou per estar a l’aguait. La facilitat per disposar d’una arma i la poca consciència o malaltia d’uns quants, fa que de tant en tant tinguem notícies com la que comento, que commocionen tota la societat.
A casa nostra, sortosament, no arribem als extrems dels EUA, però ningú ens assegura que en un futur puguem patir els mateixos efectes i haguem de lamentar no haver procurat prevenir el risc.
Tal com vivim la política i les relacions socials en general, no és la millor manera d’afrontar els problemes i aconseguir trobar la solució. No és només en campanya electoral que la rivalitat entre els partits polítics assoleix graus de violència dialèctica que no són bons per a la salut democràtica del nostre país. Superar els límits del respecte i la presumpció d’innocència de l’adversari és una mala pràctica; confondre l’adversari polític amb un enemic és una equivocació; defensar les teves idees amb agressivitat i males arts, no condueix a la victòria, sinó al descrèdit i a la desafecció política de la ciutadania.
La rivalitat i la competitivitat són bones per depurar i millorar els resultats, però no ho podem confondre amb l’insult ni el menyspreu. Presentar propostes de millora, criticar els altres amb arguments, és la millor manera d’engrescar la ciutadania a prendre partit i ser actius. Les baralles barroeres no animen ningú a dedicar part de la seva vida a l’interès de la col·lectivitat.
El nostre país ha viscut recentment un relleu en la gestió política marcat per la cordialitat, que el fa gran. Tot això ajuda que les perspectives de millora del funcionament de l’administració autonòmica sobrepassin els límits de la divisió partidista del mapa català. Actuar en positiu sempre comporta beneficis, és més agraït per a les persones i anima a participar la gent.
Catalunya té alguns reptes importants que haurà d’afrontar amb intel·ligència i la màxima col·laboració possible. La crisi té efectes perversos sobre molts ciutadans que no han vist millorar la seva situació econòmica. Les ajudes i orientacions de l’administració es fan necessàries i s’hi ha de dedicar molts esforços i recursos. L’equilibri en les relacions amb Espanya coixeja des de fa anys, i amb l’estira i arronsa del moviment independentista, ha fet que les esquerdes ressaltessin una mica més. És necessari defensar tot allò que ha funcionat fins ara, com la política d’immersió lingüística, exigir els traspassos de competències que marca el nostre Estatut, i lluitar per aconseguir una autonomia financera que s’ajusti amb el nostre esforç fiscal.
Les primers paraules del nou president de la Generalitat han desanimat les persones més exaltades que demanaven la independència, i ha preocupat aquells partits que sempre han lluitat per posar fre a les aspiracions autonòmiques del nostre país. La seriositat en la presa de decisions serà el que ens pugui salvar de l’enrenou en què hem viscut darrerament, conscients que existeix l’estat de dret i que no tot s’hi val.
És hora de corregir els errors comesos fins ara i criticats des de l’oposició. Ningú no entendria que es continués amb la mateixa tònica en contraposició del que ha suposat una crítica constant. La retallada del nombre de conselleries, que ja és una realitat, amb la retallada del nombre de càrrecs de confiança i la millora de l’eficàcia dels recursos humans i materials, ha de ser una constant i principal objectiu del nou govern de la Generalitat.
L’esquerra, que fins ara ha estat al govern, ha de saber fer el paper d’oposició, fiscalitzant l’acció de govern sense posar pals a les rodes. Només amb un esperit constructiu podrà col·laborar en el creixement de la nostra nació i la sortida de la crisi. També servirà per agafar confiança de les pròpies forces i recuperar el prestigi que en aquests darrers mesos havia perdut.
Per part nostra hem de donar un marge de confiança al nou president i el seu govern, perquè tots plegats necessitem millorar la situació del país. Amb picabaralles inútils no es va enlloc, i ara més que mai cal unir esforços per redreçar la situació econòmica, sense que això signifiqui renunciar als seus ideals polítics.
La responsabilitat política per part de qui ostenta un càrrec públic és molt gran i esdevé la plataforma visible que pot conduir al caos la societat que s’hi emmiralla. També els partits de l’oposició són corresponsables de l’actitud de la societat, si no utilitzen els mecanismes consensuats i les actituds idònies per procurar un estat democràtic, just i equitatiu. El contingut és molt important, però les maneres també influeixen a l’hora de donar exemple a la ciutadania. Amb agressivitat no es va enlloc, sinó que cal esforç, dedicació i entrega, amb arguments i donant exemple, esdevenint responsables de la feina de cada dia, seriosament, sense enganys. Això és el que fa grans les persones i el que a la llarga queda de la feina feta i el temps esmerçat.
Article publicat aquest mes de febrer a l'Ametlla d'Arenys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada