És prepotència?

Ahir pensava que, salvant les distàncies, Francisco Camps és el Berlusconi espanyol. No comparo els fets que inculpen un i altre polític, sinó l'actitud davant les acusacions. Si veus el president italià i l'escoltes, arribes a pensar que és víctima de gent malèvola que el vol enfonsar. No li fa cap tipus de vergonya les acusacions que rep, i més aviat sembla com si li agradés. Camps ha estat capaç de declarar que era la persona amb més suport de tota la història de les democràcies occidentals. Camps arrossega acusacions de tot tipus des de fa molt temps, però sembla com si les acusacions li donessin forces i les utilitzés per encarar-se als adversaris.

Amb situacions com les descrites t'adones que el sistema democràtic no és garantia de res, sinó que sota el seu paraigües s'hi aixopluguen actituds fatxes i autoritàries. A més l'oposició es veu incapaç de constituir-se com alternativa de govern. Els socialistes valencians fa anys que estan fora d'òrbita, com també li passa a l'oposició a la coalició del govern italià.

No cal que digui que la sensació que experimento és de rebuig i d'impotència alhora, i em desagrada que personatges com els referits puguin existir i triomfar en política, i potser no hem buscat suficientment els mecanismes que filtressin per evitar situacions com les de València o Itàlia.