Dolor al Sàhara

Ja sé que estem a les portes de la campanya electoral i que cada dia hi ha notícies per comentar, però pesa molt el que està passant al Marroc i no podem deixar de parlar-ne, ja que és el mínim que podem fer per reclamar justícia i seguir de prop el nostre govern perquè no es deixi intimidar pel Marroc, ni convèncer pels tractes comercials entre els dos països.

Les notícies que arriben del Sàhara Occidental són confuses perquè ningú s'hi pot acostar. Tenim la versió oficial del Marroc i també la del Front Polisari, però no sabem qui està dient la veritat i qui ens enganya. La versió dels sotmesos és terrible i ens recorda passatges no massa llunyans de l'antiga Iugoslàvia.

Estic content que la ministra Jiménez hagi deixat ben clara quina era la posició del govern espanyol, i m'ha alegrat llegir-ho perquè més aviat el PSOE sempre ha anat més de bracet del Marroc que no pas dels sahrauís. És l'evidència que triomfa, i la veritat la que es veu atacada per interessos il·legítims del govern marroquí.

De totes maneres no n'hi ha prou en dir que és l'ONU qui ha de moure fitxa, sinó que tots els països demòcrates s'haurien de posar a treballar perquè el desitjat i promès Referèndum es porti a la pràctica i quedi decidit el futur del poble sahrauí. Espanya a més, no pot tenir la consciència tranquil·la, perquè en un moment determinat, ara fa 35 anys, va deixar els sahrauís a la seva sort, i d'aquell desgraciat fet encara no se n'han pogut sortir.

El govern espanyol no ha sortit massa ben parat en les seves relacions internacionals. No podem pas dir que tinguem talent en afers estrangers, i el pes de la pròpia incoherència interna ha fet prendre decisions com la de Kosovo, que ratllen el ridícul. M'agradaria pensar que en el cas del Sàhara el seny i la intel·ligència, i amb elles la justícia, presideixin les actuacions del govern espanyol.