Confessions d’un president

Aquest matí, al programa de televisió de Josep Cuní, segons he pogut llegir als diaris digitals ARA i La Vanguardia, el president Montilla s'ha sincerat i ha reconegut els seus errors. Montilla ha manifestat que és el màxim responsable de la derrota del PSC i per això ha decidit renunciar a la seva acta de diputat, per no perjudicar el partit dels socialistes catalans. Al seu entendre caldrà que el partit impulsi un debat obert perquè s'adeqüi millor a la realitat de Catalunya.

Llegint l'article m'he adonat que em transportava en una altra realitat, i que tot allò ja ho coneixia, com si ho hagués viscut. Montilla ha dit que en determinats moments "hauria d'haver pres decisions per millorar la cohesió del govern", que "hauria d'haver actuat amb més contundència en certs assumptes".

Treballar en equip és complicat, sobretot quan hi ha tants caps i tants barrets. Hi poden haver bons propòsits, però el dia a dia no ho fa fàcil. Hi ha projectes que amb el temps maduren, i d'altres que es mantenen sempre verds. També hi ha gent que fa fàcils les coses i d'altres que les compliquen seriosament.

Montilla sabia que les eleccions les tenia perdudes. Afrontava unes eleccions convençut que no les guanyaria i que l'únic dubte que tenia era el grau de la derrota. Montilla no hi veia cap sortida airosa i la culpa l'havia d'anar a buscar quatre anys enrere, amb el pacte.

Jo sóc de les persones que creu que el tripartit ha treballat i ha donat resposta a molts temes delicats, però no ha pogut contrarestar els efectes de la crisi, les picabaralles entre els tres socis, ni ha sabut comunicar bé la feina feta, els èxits aconseguits. Novament el meu pensament ha sofert la mateixa sensació d'abans: tot això em recordava una situació propera, com si ja ho hagués viscut. La vida és ben curiosa, i els humans tenim la capacitat de complicar-nos la vida fins a límits insospitats. Bona nit.