No és fàcil parlar del Marroc i el Sàhara, sense caure en el perill de decantar-te per a un d'ells, després de 35 anys de domini dels primers, després de 16 anys d'incomplir el compromís del Referèndum. Quan els països estrangers et són favorables, ho agraeixes, però quan en van a la contra els exigeixes que no es fiquin en afers nacionals. Això és el que està pensant el Marroc quan sent l'opinió de la majoria de països occidentals, en relació a l'ocupació del Sàhara i la no convocatòria del Referèndum promès.
Hi ha massa interès econòmic per part del Marroc, per deixar anar el Sàhara, i massa interès polític i estratègic a països com els EUA, com per fer un lleig al Marroc, si el Sàhara no els pot donar res a canvi.
Salvant les distàncies, passa una mica com a casa nostra en què a mesura que et fas gran sacrifiques part dels teus ideals, no pas perquè els traeixis, sinó que el cansament et va vencent i arribes a sentir-te impotent de continuar lluitant per allò en què creus.
És d'admirar la constància i energia mantinguda pel Front Polisari que, amb totes les seves imperfeccions, s'ha mantingut ferm en els seus ideals, i confia aconseguir el reconeixement internacional més tard o d'hora. Una mica el que alguns pensen de casa nostra i s'aferren en aquestes possibilitats per somiar la victòria.
Malgrat hem de tenir en compte que els dos casos comentats en paral·lel, només tenen en comú que una part de la seva gent té l'objectiu d'assumir la independència, però ni les condicions en què viuen, ni la capacitat de desenvolupament de les parts oprimides, són les mateixes. I si a casa nostra es tracta de millorar, en el cas dels sahrauís estem parlant de subsistència.
Em dol aquesta situació, i encara més quan et porten notícies de morts d'un i altre bàndol, perquè per un costat m'identifico amb els sahrauís, i potser per això vàrem decidir tenir-ne un a casa durant l'estiu, però per l'altra banda he visitat el Marroc i m'ha encantat, tant la terra com les persones. No puc defensar una opció sense que brillin els meus records del Nadal de fa dos anys. Em poso a la pell d'un francès, anglès o belga, que entengués el fet català, però mantingués uns bells records de les terres i gent de l'Espanya diversa.
No és fàcil, però no es pot jugar amb les persones, i per això s'han de complir els compromisos assumits, costi el que costi, encara que sigui la pèrdua de la sobirania sobre una part del globus terrestre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada