Avui li diria al meu amic Manel, que em segueix regularment a través del bloc, que fes l'exercici de posar-se al meu lloc i sentir, com jo estic sentint en aquests moments, impotència i solitud. És una sensació de buidesa, de no trobar on agafar-te, ni què fer per avançar. Com si et trobessis enmig d'un temporal, sense poder fer-hi res, sortejant els llamps i la pedregada.
A tot això hi he arribat després d'estar parlant amb el col·lega de fatigues. Mentre parlava amb ell i m'explicava una anècdota rere l'altra, i tots dos ens miràvem i encongíem les espatlles. Al final ens preguntàvem: Què s'hi pot fer?
Farà quatre anys i hi ha coses que han resultat com impossibles, i jo estic segur que no ho són d'impossibles, però cal afrontar-les amb ganes, encert i fermesa. I això no s'ha fet, ni abans ni ara, no era cosa d'una persona, perquè som allà mateix.
No es tracta de repartir les culpes, sinó assumir-les, i per això la impotència, per això la buidor, la tristesa de no... Li deia l'altre dia a una companya, que és bo dedicar uns minuts al dia a repassar tot allò que hem fet i també allò que hem deixat de fer durant vint-i-quatre hores. A mi, encara que faci riure, em serveix el fet d'escriure el bloc, tant si en parlo com si ho deixo al calaix, però el repàs del dia ja l'he fet. Repassar un any o quatre, o ja no diguem cinquanta, és complicat i requereix molt de temps, fer-ho diàriament et simplifica la feina i, a més, et dóna peu perquè l'endemà ja corregeixis allò que has començat malament.
Em costa fer cara riallera quan a dins només hi trobo interrogants. Deu ser tot un art, una qualitat que jo no tinc. Quan pinten bastos el meu rostre no dissimula i, a vegades, m'he endut algun ensurt perquè les meves paraules no han agradat. Cadascú amb la seva consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada