Un senyor dia

Tinc sort i puc estar escrivint aquest post tot escoltant refilar una merla. Ho fa enfilada a l'antena de televisió i sembla estar en diàleg amb una altra merla de més enllà. Viure en un espai urbanitzat comporta descartar senyals i sons del camp, hi ha però ocells que conviuen amb els humans i ens permeten constatar que no tot són murs, portes i finestres.

Avui ha estat un dia fort, d'aquells que veus a venir i t'espanta, i quan ha acabat de passar reconeixes que hi havia motiu per estar alerta. Ha estat un dia de negociacions i això no és fàcil, perquè t'agrada defensar els teus criteris, però vols escoltar l'altra part per valorar què creus que és rellevant i mereix tenir en compte. Has de ser honrat, però al mateix temps decidit a l'hora de prendre una o altra decisió.

Només perquè no es pot pagar amb diners, o en tot cas se n'haurien de pagar molts, que un es posa en aquests assumptes, ratllant la inconsciència, però amb la voluntat de servei, no pas protagonisme. El pitjor que pots aconseguir és ser protagonista, perquè segur que seràs criticat, rarament lloat.

Però el cansament no ve tan sols de la feina feta, sinó que s'acumula de temps, sobretot del darrer temps en què hi ha coses que grinyolen, que costen d'explicar i fins i tot d'entendre un mateix. Cansament perquè aparentment el resultat no acompanya l'esforç dedicat; perquè es fa difícil compartir; perquè es veu lluny el final d'etapes costerudes, que estàs convençut que assoliran l'èxit, però després de molt neguit; perquè voldries que es fes més bé; perquè no estàs d'acord amb actituds del teu company de viatge.

I el dia no l'he acabat amb bones notícies. El pare no es troba massa bé i ha hagut d'anar a l'hospital. Estic pendent de la trucada de la meva germana perquè em digui el resultat de la visita. Saps que a mida que et fas gran, el risc augmenta, però malgrat tot vols creure que encara hi ha corda per anar seguint. Això és el que desitjo i el pensament que vull que m'acompanyi per anar a dormir.