Pasqua

Aquest vespre hem celebrat la Pasqua, gairebé en família. Crec que cada any som menys, com si es tractés d’un testimoni del passat, ni el ganxo de la xocolata. És broma, però val més agafar-s’ho bé.

Hi ha, però una contradicció entre la creença i la pràctica,ja que no van de la mà. Pocs són els que ho descarten i en tot cas no li fan un lleig, pel que pugui ser, però una altra cosa és la pràctica.

Tot i així cal obrir els ulls i no negar l’evidència i pensar quin ha de ser el camí a seguir perquè tot plegat tingui un sentit, perquè no sigui un record del passat. Probablement coincidiríem a dir que a títol individual es conserva la creença, però com en altres àmbits és en la consciència col·lectiva on falla, en les relacions humanes, en la vida en societat.

Ho hem dit moltes vegades, i abans més que no pas ara, que la generalització superficial no era cap solució, res envejable, més aviat era un auto engany. Ara, però és més accentuat i ja no es veu de la mateixa manera, es troba molt més a prop.

Per uns moments he pensat en aquells films que any rere any ens passen per televisió, sigui un canal públic o privat. Uns films que ens mostren la comunitat cristiana, en minoria i en certa manera sotmesa pel poder pagà majoritari. La diferència es troba en la consciència, que ara no hi és, i això és el que pot fer perdre.

Al final arribaríem a la conclusió que no sabem conviure; que hem perdut l’hàbit, perquè ens hem convertit en individualistes; que no sabem compartir alegries ni sofriments, i que ho hem convertit tot en decorats que simulen la veritat, però es tracta de falsedats.

Per a qui encara creu que val la pena, Bona Pasqua!