Després de la derrota del Madrid a la Champions, la visió que es té de l'equip és completament diferent de la que es tenia un parell de dies abans, just després de la victòria davant el Sevilla. Per què? És que l'equip era diferent un dia de l'altre?
Tinc la impressió d'estar escrivint el mateix text per segona vegada, i probablement sigui així. Resulta difícil, però ser original després de més de 1.600 escrits. El cas és que m'ha semblat oportú analitzar-ho arran dels comentaris que es poden llegir als diaris esportius i també en els d'informació general. A part de l'entrenador, a qui poca gent l'ha defensat, els símbols madridistes, com són Raúl o Guti, passen a ser criticats i descartats del projecte. Un projecte basat en el talonari.
La màgia del futbol fa possible que equips amb un pressupost petit puguin plantar cara als grans. El pitjor que podria passar seria que els resultats fossin exactament proporcionals a les inversions realitzades en els equips. No hi ha dubte que sense recursos es fa difícil mantenir una trajectòria exitosa, però no és menys cert que el diner no ho fa tot, i que esdeveniments com el d'Alcorcón i molts d'altres de semblants, mantenen l'interès per la competició.
No pensem que el Madrid és únic i que la resta de clubs defensin altres models. En tot cas no ho aconsegueixen, encara que la seva idea seria una mica la mateixa. Ara li ha tocat al Madrid, i al seu president, que ha ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra.
Fa pocs dies contemplàvem l'excés d'orgull del president barcelonista, que ha arribat a creure`s salvador de la política i home imprescindible per solucionar tots els mals. L'orgull és un gran enemic a qui hem de vèncer si no volem acabar derrotats, víctimes de la nostra pròpia supèrbia.
L'altre element a tenir en compte és la idea de conjunt, massa sovint desbancada per l'individualisme, la suma d'identitats incapaces de treballar conjuntament. I el futbol és un esport d'equip, i en el món de l'esport, però també en general, els equips no són una simple suma d'individus més o menys importants, sinó el fruit del treball compartit. Les habilitats individuals no són suficients i hem d'aprendre a compartir, a cedir protagonisme en benefici del grup.
Al marge del que puguem sentir uns o altres, d'acord amb les nostres simpaties, és important que valorem el sentit d'equip, la humilitat per sobre de l'orgull, i la capacitat d'aprendre dels errors. S'ha de dir que la meva simpatia per l'Athlètic, m'ajuda a analitzar molt més fredament la influència del diner en el món del futbol. Es tracta d'un equip a la mesura humana (parodiant una publicitat de la meva ciutat natal). És un equip humil, però molt digne, però de cap manera perfecte.
Tinc la impressió d'estar escrivint el mateix text per segona vegada, i probablement sigui així. Resulta difícil, però ser original després de més de 1.600 escrits. El cas és que m'ha semblat oportú analitzar-ho arran dels comentaris que es poden llegir als diaris esportius i també en els d'informació general. A part de l'entrenador, a qui poca gent l'ha defensat, els símbols madridistes, com són Raúl o Guti, passen a ser criticats i descartats del projecte. Un projecte basat en el talonari.
La màgia del futbol fa possible que equips amb un pressupost petit puguin plantar cara als grans. El pitjor que podria passar seria que els resultats fossin exactament proporcionals a les inversions realitzades en els equips. No hi ha dubte que sense recursos es fa difícil mantenir una trajectòria exitosa, però no és menys cert que el diner no ho fa tot, i que esdeveniments com el d'Alcorcón i molts d'altres de semblants, mantenen l'interès per la competició.
No pensem que el Madrid és únic i que la resta de clubs defensin altres models. En tot cas no ho aconsegueixen, encara que la seva idea seria una mica la mateixa. Ara li ha tocat al Madrid, i al seu president, que ha ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra.
Fa pocs dies contemplàvem l'excés d'orgull del president barcelonista, que ha arribat a creure`s salvador de la política i home imprescindible per solucionar tots els mals. L'orgull és un gran enemic a qui hem de vèncer si no volem acabar derrotats, víctimes de la nostra pròpia supèrbia.
L'altre element a tenir en compte és la idea de conjunt, massa sovint desbancada per l'individualisme, la suma d'identitats incapaces de treballar conjuntament. I el futbol és un esport d'equip, i en el món de l'esport, però també en general, els equips no són una simple suma d'individus més o menys importants, sinó el fruit del treball compartit. Les habilitats individuals no són suficients i hem d'aprendre a compartir, a cedir protagonisme en benefici del grup.
Al marge del que puguem sentir uns o altres, d'acord amb les nostres simpaties, és important que valorem el sentit d'equip, la humilitat per sobre de l'orgull, i la capacitat d'aprendre dels errors. S'ha de dir que la meva simpatia per l'Athlètic, m'ajuda a analitzar molt més fredament la influència del diner en el món del futbol. Es tracta d'un equip a la mesura humana (parodiant una publicitat de la meva ciutat natal). És un equip humil, però molt digne, però de cap manera perfecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada