Dolor a Haití

Avui la notícia ens ve d'Haití, un dels estats més pobres del món i que fa bona la dita sempre plou sobre mullat. Encara no hi ha xifres de persones mortes, però tot fa pensar que la llista serà llarga i les obres de reconstrucció duraran mesos si no anys.
Situacions com aquestes et comporten un conjunt de preguntes, totes elles al voltant de la indignació, la ràbia, els sentiments d'impotència, de tristesa, i allò que ja he pogut llegir en més d'un comentari: sempre passa als més pobres.
Quan he sentit la notícia del terratrèmol he pensat amb la Núria que per dues vegades ha anat a Haití per adoptar dues criatures, els seus fills. També amb la Pilar que hi va ser una vegada per fer-hi una d'aquelles conferències que acostuma a fer, encara que més a prop i a països més desenvolupats.
Quan has visitat un país que després pateix alguna catàstrofe o fet luctuós, sembla que ho vius més intensament. Em ve a la memòria una glorieta que hi havia a la plaça principal de Sant Cristóbal de las Casas, on hi havíem anat a esmorzar un parell o tres de dies, quan pocs mesos més tard vàrem saber que hi havia hagut un tiroteig amb morts. En el cas d'Haití, que no conec, penso amb edificis nobles o significats de casa nostra i me'ls imagino enderrocats. La Universitat de Barcelona, el Palau de Pedralbes, la Sagrada Família... però el pitjor de tot és imaginar-te les persones sense vida sota les runes. Avui és un dia trist i només podem demanar que qui estigui en condicions de mitigar el dolors dels haitians, que no s'aturi ni un moment.