Aquests dies tothom s'escandalitza pels grans fitxatges del Madrid, i podem llegir tot el que es podria comprar amb els imports de les transaccions. No us negaré que a mi tampoc m'agrada i ho trobo èticament malament, que no vol dir il·lícit, sobretot si analitzem l'entorn i com s'actua en aquesta societat occidental que entre tots hem creat.
Està molt bé posar el crit al cel i esvarar-se per aquestes adquisicions a uns preus astronòmics, però caldria anar més lluny i pensar també en tots els muntatges que al voltant del futbol, bàsicament, hem construït. Perquè a mi també em feia mal veure tota la bogeria arran del triplet del Barça que, més enllà de valorar i apreciar, per ser els de casa, no podia entendre tot el que estava passant.
Reconec els valors que, per exemple, el joc del Barça d'enguany ha posat sobre la taula, presentant un joc d'equip sense massa protagonisme individual, i és cert que la premsa se n'ha fet ressò i ha estat valorat per moltes persones, però la inèrcia ens porta a idolatrar els jugadors de futbol i perdre una mica el cap.
ICV demanarà que es limiti la retribució a esportistes professionals, però sobretot diu una cosa que molts ens preguntem i està bé que algú les digui en veu alta: com és que els bancs, que ara no ofereixen crèdits a les famílies ni a les petites empreses, prestin crèdits d'aquestes quanties als clubs de futbol?
Això explica el meu dubte ètic del començament de l'escrit i em provoca una pregunta fonamental: ho podem deixar tot en mans del mercat? Hem de procurar ser coherents i no amagar allò que no ens agrada. En aquest cas, hem d'estar a les verdes i les madures. Si de veritat el govern actual és d'esquerres, convindria que fes política d'esquerres. Potser llavors la gent sabria on decantar-se a l'hora d'emetre el vot, ja que ara per ara...
Ah, i les coses no vénen soles, sinó que tot està relacionat. Avui podíem llegir la notícia de la festa organitzada per Ronaldo per celebrar el contracte del Madrid. El cost de la festa: 15.000 lliures esterlines, gairebé tres milions de pessetes. Quants mesos de treball? són seus, però...
Està molt bé posar el crit al cel i esvarar-se per aquestes adquisicions a uns preus astronòmics, però caldria anar més lluny i pensar també en tots els muntatges que al voltant del futbol, bàsicament, hem construït. Perquè a mi també em feia mal veure tota la bogeria arran del triplet del Barça que, més enllà de valorar i apreciar, per ser els de casa, no podia entendre tot el que estava passant.
Reconec els valors que, per exemple, el joc del Barça d'enguany ha posat sobre la taula, presentant un joc d'equip sense massa protagonisme individual, i és cert que la premsa se n'ha fet ressò i ha estat valorat per moltes persones, però la inèrcia ens porta a idolatrar els jugadors de futbol i perdre una mica el cap.
ICV demanarà que es limiti la retribució a esportistes professionals, però sobretot diu una cosa que molts ens preguntem i està bé que algú les digui en veu alta: com és que els bancs, que ara no ofereixen crèdits a les famílies ni a les petites empreses, prestin crèdits d'aquestes quanties als clubs de futbol?
Això explica el meu dubte ètic del començament de l'escrit i em provoca una pregunta fonamental: ho podem deixar tot en mans del mercat? Hem de procurar ser coherents i no amagar allò que no ens agrada. En aquest cas, hem d'estar a les verdes i les madures. Si de veritat el govern actual és d'esquerres, convindria que fes política d'esquerres. Potser llavors la gent sabria on decantar-se a l'hora d'emetre el vot, ja que ara per ara...
Ah, i les coses no vénen soles, sinó que tot està relacionat. Avui podíem llegir la notícia de la festa organitzada per Ronaldo per celebrar el contracte del Madrid. El cost de la festa: 15.000 lliures esterlines, gairebé tres milions de pessetes. Quants mesos de treball? són seus, però...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada