Mentir per vici o afició

No sé si us heu trobat mai amb la sensació que experimentes quan estàs parlant amb algú i saps positivament que t'està mentint. A mi, tot i que reconec sovint que dic les coses tal com les veig i penso, en situacions com la descrita em costa fer el pas i descobrir-lo, demostrar-li que saps que no et diu la veritat, que no es cregui que t'està enredant, sinó que s'adoni que no és tan llest.
Hi ha gent que té habilitat per mentir, i gent que més aviat és debilitat. Persones que menteixen per diversió i d'altres que ni se n'adonen. N'hi ha que menteixen amb tanta facilitat i freqüència que s'arriben a creure les mentides que ells mateixos han creat.
La darrera vegada que em vaig trobar parlant amb un mentider que se li notava d'una hora lluny, no podia treure'm del cap la idea que ell es pensava que m'ho estava creient tot i que no m'adonava de l'engany. Gairebé em desorientava i li perdia el fil; sortosament hi havia més gent en la conversa i em permetia seguir aquest doble canal comunicatiu: l'extern i l'intern.
Curiosament, tan sols deu minuts després de sortir de la reunió, vaig saber que el personatge en qüestió havia fet unes declaracions totalment contràries al que m'acabava de vendre. És allò de que s'atrapa abans un mentider que un coix.
El dubte va ser si li anava a dir que coneixia el que havia dit hores abans de la reunió, i que per tant m'havia estat mentint tota l'estona; si li ho comentava a la resta dels assistents a la reunió, fins i tot al seu amic, o si m'ho callava i ho guardava per a millors ocasions. Volia dir-ho i sobretot dir-li que sabia que m'havia mentit i per tant no era tan llest. Què vaig fer?
La veritat és que de moment no he fet res, però penso que encara hi sóc a temps, i potser li hauria de fer saber... o millor dir-ho al seu amic i que sigui aquest qui li ho digui... Ho decidiré.