Aquesta tarda he conegut la mort del bisbe emèrit de Vic, Josep Maria Guix, que va exercir de bisbe a Vic durant vint anys, des de la mort del bisbe Ramon Masnou fins a la seva renúncia, per problemes de salut, el 2003. Des de llavors tot feia pensar que tenia pocs anys de vida, que al final ha acabat passant sis anys després.
Un bisbe en una ciutat petita com Vic i el temps de la meva joventut, tenia una transcendència que ara resulta difícil d'explicar. Han canviat massa coses i el jovent actual no ho pot imaginar. Per a nosaltres el bisbe era tota una eminència i tenia un poder que marcava la manera de fer i de deixar de fer.
El bisbe Guix no vaig pràcticament conèixer perquè quan va ser nomenat bisbe de Vic, jo ja no hi vivia. El meu coneixement ve de la mà del meu pare que hi va tenir molta relació i es considerava un bon amic seu.
El meu bisbe fou Ramon Masnou que, en remuntant-nos més enrere, la seva influència va ser molt més gran, com a representant màxim de l'església, però també com a defensor de la cultura catalana, a qui no se li ha agraït suficientment la seva valentia en uns moments en què l'església era l'única que podia plantar cara al franquisme.
Si bé el bisbat de Masnou va ser rellevant, pel positiu i pel negatiu (el tema del sexe el feia patir molt i hi veia molts dimonis), el bisbat de Guix diria que va passar una mica sense pena ni glòria, però el que acostuma a passar a vegades, que els nous fan bons els antics, això sembla ser que ha succeït a Vic amb la designació de l'actual bisbe Romà Casanova.
Evidentment l'actual bisbe el desconec completament i només conec d'ell algunes decisions que va prendre només arribar i que estan en la línia més conservadora de la jerarquia eclesiàstica. Un bisbe fruit del moment amb un sant pare, llavors Joan Pau II, que va marcar una marxa enrere al que podia semblar una línia d'obertura de Roma.
Vic, doncs, perd el seu darrer bisbe emèrit, que durant uns quants any varen compartir Masnou i Guix, coexistint amb el bisbe Casanova, en una ciutat de poc més de trenta mil habitants.
Un bisbe en una ciutat petita com Vic i el temps de la meva joventut, tenia una transcendència que ara resulta difícil d'explicar. Han canviat massa coses i el jovent actual no ho pot imaginar. Per a nosaltres el bisbe era tota una eminència i tenia un poder que marcava la manera de fer i de deixar de fer.
El bisbe Guix no vaig pràcticament conèixer perquè quan va ser nomenat bisbe de Vic, jo ja no hi vivia. El meu coneixement ve de la mà del meu pare que hi va tenir molta relació i es considerava un bon amic seu.
El meu bisbe fou Ramon Masnou que, en remuntant-nos més enrere, la seva influència va ser molt més gran, com a representant màxim de l'església, però també com a defensor de la cultura catalana, a qui no se li ha agraït suficientment la seva valentia en uns moments en què l'església era l'única que podia plantar cara al franquisme.
Si bé el bisbat de Masnou va ser rellevant, pel positiu i pel negatiu (el tema del sexe el feia patir molt i hi veia molts dimonis), el bisbat de Guix diria que va passar una mica sense pena ni glòria, però el que acostuma a passar a vegades, que els nous fan bons els antics, això sembla ser que ha succeït a Vic amb la designació de l'actual bisbe Romà Casanova.
Evidentment l'actual bisbe el desconec completament i només conec d'ell algunes decisions que va prendre només arribar i que estan en la línia més conservadora de la jerarquia eclesiàstica. Un bisbe fruit del moment amb un sant pare, llavors Joan Pau II, que va marcar una marxa enrere al que podia semblar una línia d'obertura de Roma.
Vic, doncs, perd el seu darrer bisbe emèrit, que durant uns quants any varen compartir Masnou i Guix, coexistint amb el bisbe Casanova, en una ciutat de poc més de trenta mil habitants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada