Natura trista

Sense haver-ho planificat ens hem trobat al Parador de Sau, davant el pantà que presenta un absolut ple. No recordo el temps que feia que no l'havia vist tan ple, encara que tampoc és que hi vagi massa sovint.
La proximitat al pantà, sobretot quan vivia a Vic, ha fet que hi anés vàries vegades, més pel cantó de Vilanova que no pas de Roda, però al llarg de la meva vida l'he guaitat des de totes les bandes, la més espectacular, des del Castell de Tavertet.
L'entorn del pantà, però, no em dóna bones vibracions; penso en natura morta. El silenci que es viu, sobretot al peu de les comportes, em provoca malencolia, una tristesa estranya que m'empeny a marxar-ne el més aviat possible. No és que sigui persona a qui el silenci l'apunyala, sinó que m'agrada poder viure moments de silenci, però el silenci que he viscut al pantà, no m'abelleix.
No sé si ho fa que es tracta d'una obra artificial, com si d'un engany a la natura viva es tractés. No sé si és aquest trencament a l'obra natural el que em provoca la tristesa profunda. Perquè a mi m'agrada la natura i he passat llargues jornades pel Cabrerès i les Guilleries, però la vida que experimento passejant pels voltants de Cantonigròs o fins i tot de Rupit, no la visc quan em trobo a Sau o Susqueda.
Si heu estat a Sant Pere de Casserres, a tres quilòmetres del parador, segur que us haurà agradat el monestir, tal com l'han restaurat. És per a mi un testimoni ric d'una època del nostre poble, però a baix, el Ter, vorejant la península que es conforma, per arribar al pantà, em dóna la mateixa sensació...
No voldria fer desistir d'anar-hi a ningú que no hi hagi estat, perquè les sensacions no són les mateixes per a tothom, i la natura és esplèndida per aquells vorals, sobretot enguany amb tanta pluja. És una sensació que visc cada vegada que m'hi acosto, però us asseguro que no serà la darrera.