No he estat mai amant de la teoria que les coses s'han d'espatllar del tot per aconseguir els canvis, encara que a vegades penses que potser no està tan desencertat. Amb la qüestió de l'Estatut i l'esperada sentència del Tribunal Constitucional, podríem acabar desitjant-ho, perquè... les coses com siguin, cada vegada està tot més embolicat.
Com si es tractés d'un serial, anem veient capítols que, sense dir-ho clar, van deixant pistes de quin pot ser el final. Unes pistes que no són gens esperançadores, evidentment per als que estimem la nostra nació catalana.
Els titulars dels diaris avançaven que el Tribunal Constitucional es decantava per prohibir els símbols nacionals catalans, una qüestió simbòlica per alguns, però simptomàtica per uns altres. Pel que sembla, aquell equilibri entre les posicions conservadores i les més progressistes, s'hauria trencat en benefici dels primers, els defensors de la Unitat espanyola.
Penso que és necessari que el poder executiu i el legislatiu estiguin a l'alçada de les circumstàncies i no caiguin en el pou en què es troba el poder judicial, amb un descrèdit total, i la desconfiança dels defensors del sistema democràtic. Sigui quina sigui la decisió que es prengui, el mal al poder judicial ja està fet, i es trigarà molt temps a recuperar el prestigi que mai hauria hagut de perdre.
Si els poders executiu i legislatiu han d'actuar de manera intel·ligent, crec que els partits polítics catalans i la societat catalana en general, ha d'actuar unànimement en contra d'una situació que no és anecdòtica, ni patriòtica, ni històrica, sinó que es tracta d'una injustícia al poble català i a tota la seva gent, sigui quin sigui el seu origen, llengua, raça i cultura. A totes les persones que viuen a Catalunya i que som sotmesos a un tracte injust, on se'ns demana més que a ningú i se'ns dóna menys que a tothom.
Aquesta injustícia la pateixen principalment les persones menys afavorides, les persones de sempre, que tenen menys recursos, que viuen amb pobresa continuada, que necessiten més que ningú que algú els doni un cop de mà.
Si en els problemes de finançament, de reconeixement de la lletra de l'Estatut, només hi sabem trobar un atac als nostres principis nacionalistes, estem equivocats; cal obrir els ulls i adonar-nos que es tracta d'una maniobra barroera per fer-nos creure que volem ser més macos que ningú, quan el que volem és tenir els mateixos drets que tothom, i rebre pel que donem.
Continuarem esperant la sentència, però no som gens optimistes perquè desconfiem de la imparcialitat dels membres del Tribunal, perquè estem escarmentat i ja ni tan sols podem confiar amb els homòlegs espanyols.
Com si es tractés d'un serial, anem veient capítols que, sense dir-ho clar, van deixant pistes de quin pot ser el final. Unes pistes que no són gens esperançadores, evidentment per als que estimem la nostra nació catalana.
Els titulars dels diaris avançaven que el Tribunal Constitucional es decantava per prohibir els símbols nacionals catalans, una qüestió simbòlica per alguns, però simptomàtica per uns altres. Pel que sembla, aquell equilibri entre les posicions conservadores i les més progressistes, s'hauria trencat en benefici dels primers, els defensors de la Unitat espanyola.
Penso que és necessari que el poder executiu i el legislatiu estiguin a l'alçada de les circumstàncies i no caiguin en el pou en què es troba el poder judicial, amb un descrèdit total, i la desconfiança dels defensors del sistema democràtic. Sigui quina sigui la decisió que es prengui, el mal al poder judicial ja està fet, i es trigarà molt temps a recuperar el prestigi que mai hauria hagut de perdre.
Si els poders executiu i legislatiu han d'actuar de manera intel·ligent, crec que els partits polítics catalans i la societat catalana en general, ha d'actuar unànimement en contra d'una situació que no és anecdòtica, ni patriòtica, ni històrica, sinó que es tracta d'una injustícia al poble català i a tota la seva gent, sigui quin sigui el seu origen, llengua, raça i cultura. A totes les persones que viuen a Catalunya i que som sotmesos a un tracte injust, on se'ns demana més que a ningú i se'ns dóna menys que a tothom.
Aquesta injustícia la pateixen principalment les persones menys afavorides, les persones de sempre, que tenen menys recursos, que viuen amb pobresa continuada, que necessiten més que ningú que algú els doni un cop de mà.
Si en els problemes de finançament, de reconeixement de la lletra de l'Estatut, només hi sabem trobar un atac als nostres principis nacionalistes, estem equivocats; cal obrir els ulls i adonar-nos que es tracta d'una maniobra barroera per fer-nos creure que volem ser més macos que ningú, quan el que volem és tenir els mateixos drets que tothom, i rebre pel que donem.
Continuarem esperant la sentència, però no som gens optimistes perquè desconfiem de la imparcialitat dels membres del Tribunal, perquè estem escarmentat i ja ni tan sols podem confiar amb els homòlegs espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada