Si heu conviscut en un pis d’estudiants entendreu de seguida les diferències que hi ha entre uns i altres. N’hi ha de responsables i previsors, i d’altres que tiren la casa per la finestra, sobretot quan hi tenen poc a perdre. N’hi ha que procuren pel conjunt i d’altres que van a la seva, que es creen el seu racó i no volen saber res dels altres, tret de l’imprescindible.
N’hi ha d’endreçats i polits, i n’hi ha que són uns desmanegats. Alguns estan sempre a punt de col·laborar amb les tasques comuns, i a d’altres se’ls ha d’anar al darrera perquè facin el que els pertoca, i no es limitin només a sortir a la foto.
Algú, que no hagi estat en un pis d’estudiants, em dirà que això també passa en altres situacions de convivència. És ben cert que tota associació organitzada per aconseguir uns objectius comuns, comporta unes regles que no tothom està disposat a complir de la mateixa manera ni intensitat.
Oi que si reflexioneu una mica, us adoneu que hi ha moltes situacions que això funciona de la mateixa manera? A la feina, per exemple, o al club i lloc d’esbarjo; a l’AMPA de l’escola dels teus fills...
I si analitzeu aquestes situacions, oi que és desagradable segons amb qui has de conviure, o treballar de manera conjunta? Vosaltres us considereu dels penques que esperen que els altres facin la feina bruta, o bé us toca fer el paper de la ventafocs? Perquè això va a caràcters. En una mateixa família podreu observar fills amb comportaments totalment diferents.
Us asseguro que és dur, sobretot quan has de mossegar-te la llengua, per evitar mals pitjors, que potser... no serien pitjors! És cansat haver de portar segons quines càrregues, encara que sigui en moments puntuals. Cansa, perquè has de fer la mateixa feina, però amb més esforç del que seria necessari, i això perquè n’hi ha un altre que va a la seva i li importa tres “cogombres” (traducció literal). Quan l’altre és un inconscient que no vol baixar del burro, a l’espera que siguis tu que acabis cedint, encara que la raó sigui de la teva part.
És així, i no sé la manera de canviar-ho, però de ben segur que us agradaria trobar la resposta. Jo no la tinc, potser vosaltres me la podeu donar.
N’hi ha d’endreçats i polits, i n’hi ha que són uns desmanegats. Alguns estan sempre a punt de col·laborar amb les tasques comuns, i a d’altres se’ls ha d’anar al darrera perquè facin el que els pertoca, i no es limitin només a sortir a la foto.
Algú, que no hagi estat en un pis d’estudiants, em dirà que això també passa en altres situacions de convivència. És ben cert que tota associació organitzada per aconseguir uns objectius comuns, comporta unes regles que no tothom està disposat a complir de la mateixa manera ni intensitat.
Oi que si reflexioneu una mica, us adoneu que hi ha moltes situacions que això funciona de la mateixa manera? A la feina, per exemple, o al club i lloc d’esbarjo; a l’AMPA de l’escola dels teus fills...
I si analitzeu aquestes situacions, oi que és desagradable segons amb qui has de conviure, o treballar de manera conjunta? Vosaltres us considereu dels penques que esperen que els altres facin la feina bruta, o bé us toca fer el paper de la ventafocs? Perquè això va a caràcters. En una mateixa família podreu observar fills amb comportaments totalment diferents.
Us asseguro que és dur, sobretot quan has de mossegar-te la llengua, per evitar mals pitjors, que potser... no serien pitjors! És cansat haver de portar segons quines càrregues, encara que sigui en moments puntuals. Cansa, perquè has de fer la mateixa feina, però amb més esforç del que seria necessari, i això perquè n’hi ha un altre que va a la seva i li importa tres “cogombres” (traducció literal). Quan l’altre és un inconscient que no vol baixar del burro, a l’espera que siguis tu que acabis cedint, encara que la raó sigui de la teva part.
És així, i no sé la manera de canviar-ho, però de ben segur que us agradaria trobar la resposta. Jo no la tinc, potser vosaltres me la podeu donar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada