És qüestió de temps

No es poden gastar tots els cartutxos de cop, perquè la vida és llarga i si no es racionen et pots quedar sense munició abans d'acabar la feina. Era previsible que passés, perquè era massa pólvora concentrada, jo penso que mal utilitzada, massa repetitiva i poc original.
A la llarga, doncs, s'acaben els recursos i es converteix en la cançó de l'enfadós, i tot aquell que ha estat enredat comença a obrir els ulls i s'adona de què ha estat víctima, i de qui. Però encara ha de passar més temps perquè caiguin més decorats. Alguns ja són força evidents i els veus puntualment cada trenta dies, d'altres han quedat més dissimulats, però ja es comencen a endevinar coses, sobretot per les interrelacions.
Lluny, però, del que podria semblar i en el fons agradar, no és tant una qüestió personal com de dignitat de qui la perd davant de persones, potser més indefenses o que estan menys preparades per aguantar calúmnies o enveges. I això s'aprèn de jove, sobretot si ve de família, si s'ha vist al pare actuar d'aquesta manera.
I a això s'hi suma l'exercir sobre el que un no està preparat, sense adonar-se que s'està cometent un greu error, no sé si d'imprudència o d'injustícia, quan s'aprofita per mofar-se dels altres i menystenir-los, pel simple fet de pensar diferent, o de sentir-se més autèntic.
Es pot pensar diferent, dir-ho i defensar-ho, però no és motiu d'insult o mofa. Seria bo reflexionar-hi, encara que qui ho dirigeix té clar que no busca opinió, sinó inculcar la seva i sortir a la primera pàgina amb posat de no haver trencat mai cap plat. Tard o d'hora, la veritat aflora i tot es posa al seu lloc. No en tinc cap mena de dubte.