Avui volia parlar de manifestacions i vagues, doncs aquests dies estan de moda i n'hi ha per a tots els gustos. Si no me'n deixo cap, estaríem parlant de mestres, metges, conductors d'autobusos, metro i treballadors de RTVE. Cada col·lectiu té els seus arguments per manifestar-se i convocar vaga: un esborrany de llei d'Educació que no agrada; massa pacients per metge; dos dies de festa la setmana...
Quina repercussió tenen? com són valorats per la gent? qui pot fer vaga?
Tots haurem sentit més d'una vegada, exclamacions del tipus: quina culpa tenim nosaltres? per què ens deixen sense transport públic o escola als nostres fills?
Aquesta és una discussió que per anys que passin, s'anirà repetint sense que ningú tingui una resposta que convenci a tothom. Quin sentit tindria fer vaga, si no afectes a ningú? És precisament la força dels efectes de l'acció, el que justifica i mou a prendre la decisió de convocar vaga.
S'ha de pressuposar que quan algun col·lectiu es manifesta i convoca una vaga, és per a fi de bé, i després de molts intents fallits de diàleg entre dues parts. S'entén com un darrer recurs, davant la impossibilitat de posar-se d'acord els interlocutors, i com a mesura de força. Es tracta, però de contraposar els drets del vaguista amb els de l'usuari del servei, l'afectat? El dret de vaga està reconegut, i ningú mínimament demòcrata negaria aquest dret, però a tothom, quan en queda afectat, li costa acceptar aquest dret, encara que es dissimuli més o menys bé.
Les manifestacions i les vagues no agraden als governants, perquè d'alguna manera se'n veuen afectats, ja sigui perquè són una part en litigi, o per no tenir armes ni capacitat per intercedir. A les vagues que aquests dies s'han convocat, l'administració pública hi té un paper important, i a les portes d'unes eleccions generals, amb un futur incert i prou important per tenir-lo en compte, un pòquer de vagues no és una bona jugada.
Haurem de seguir de prop la llei d'educació que s'està treballant, per comprovar si realment es tracta d'una llei que privatitza l'ensenyament, i això de les mans d'un govern d'esquerres; si el sistema sanitari català és capaç de reduir el nombre de pacients per metge i augmentar els minuts de visita; si els treballadors dels autobusos de Barcelona aconseguiran dos dies de festa a la setmana. El més important de tot, però, serà assabentar-nos de tot i poder jutjar personalment, no pel que es diu sinó pel que està escrit.
Quina repercussió tenen? com són valorats per la gent? qui pot fer vaga?
Tots haurem sentit més d'una vegada, exclamacions del tipus: quina culpa tenim nosaltres? per què ens deixen sense transport públic o escola als nostres fills?
Aquesta és una discussió que per anys que passin, s'anirà repetint sense que ningú tingui una resposta que convenci a tothom. Quin sentit tindria fer vaga, si no afectes a ningú? És precisament la força dels efectes de l'acció, el que justifica i mou a prendre la decisió de convocar vaga.
S'ha de pressuposar que quan algun col·lectiu es manifesta i convoca una vaga, és per a fi de bé, i després de molts intents fallits de diàleg entre dues parts. S'entén com un darrer recurs, davant la impossibilitat de posar-se d'acord els interlocutors, i com a mesura de força. Es tracta, però de contraposar els drets del vaguista amb els de l'usuari del servei, l'afectat? El dret de vaga està reconegut, i ningú mínimament demòcrata negaria aquest dret, però a tothom, quan en queda afectat, li costa acceptar aquest dret, encara que es dissimuli més o menys bé.
Les manifestacions i les vagues no agraden als governants, perquè d'alguna manera se'n veuen afectats, ja sigui perquè són una part en litigi, o per no tenir armes ni capacitat per intercedir. A les vagues que aquests dies s'han convocat, l'administració pública hi té un paper important, i a les portes d'unes eleccions generals, amb un futur incert i prou important per tenir-lo en compte, un pòquer de vagues no és una bona jugada.
Haurem de seguir de prop la llei d'educació que s'està treballant, per comprovar si realment es tracta d'una llei que privatitza l'ensenyament, i això de les mans d'un govern d'esquerres; si el sistema sanitari català és capaç de reduir el nombre de pacients per metge i augmentar els minuts de visita; si els treballadors dels autobusos de Barcelona aconseguiran dos dies de festa a la setmana. El més important de tot, però, serà assabentar-nos de tot i poder jutjar personalment, no pel que es diu sinó pel que està escrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada