Aquest vespre estava acabant de redactar un document i convertir un power point en pdf, i tenia la televisió encesa. Estaven fent un programa que parlava del "mobing rural". M'ha cridat l'atenció i m'ha fet canviar el tema del dia, que volia dedicar a l'entrevista que sortia avui a la contraportada de La Vanguardia.
Anant directe al tema, ja sé que és molt superficial decantar-te cap una banda sense analitzar-ho a fons, però... ho sento! de seguida he tingut clar que defensava la posició del pagès, i no la del neorural o habitant de segona residència.
Salvant les distàncies m'ha fet pensar en el colonialisme al tercer món. És allò d'anar de savis per la vida; la força del diner. Una persona que es compra una finca a pagès, i que li molesten les granges o bé les campanes de l'Església, i que té la barra de voler que li facin cas, difícilment em farà canviar d'opinió.
Recordo la meva infantesa a Cantonigròs, al Collsacabra, quan hi havia molta menys gens de fora que no pas ara. Potser perquè la meva família feia molts anys que hi pujava, i que l'habitacle era al mig del poble i no pas a la zona més residencial, el cas és que ens sentíem molt lligats al poble, encara que potser als ulls dels autòctons, no deixàvem de ser uns estiuejants més. Sí que era cert que quan jugàvem a futbol, al camp de batual'olla, estiuejants contra el poble, sempre havia jugat amb els del poble, i els Prat, que vivien a sobre de Cal Carreter, davant de l'Església.
Al marge d'aquesta anècdota, a casa mai ens havíem queixat ni se'ns hauria acudit fer-ho contra comportaments o costums rurals, sinó més aviat ens agradava identificar-nos en allò que era estrany per a nosaltres, la resta de l'any. Ens agradava veure voleiar la palla el dia que venia la màquina de batre a fer el paller del veí; o bé sentir rondinar el porc perquè el duien al mig del carrer, davant de casa, per sacrificar-lo, i podíem olorar la fortor de la pell socarrimada.
Allà vàrem aprendre a conviure amb els animals domèstics al costat de casa i aprendre dels costums i enriquir-nos socialment. És per això no puc entendre les posicions que ens han ensenyat a la televisió, que no deixen de ser més símptomes de prepotència i intolerància, que no es justifica en res. Ho sento, però ho tinc molt clar, i tal com podem trobar al nostre refranyer: "si no vols pols no vagis a l'era".
Anant directe al tema, ja sé que és molt superficial decantar-te cap una banda sense analitzar-ho a fons, però... ho sento! de seguida he tingut clar que defensava la posició del pagès, i no la del neorural o habitant de segona residència.
Salvant les distàncies m'ha fet pensar en el colonialisme al tercer món. És allò d'anar de savis per la vida; la força del diner. Una persona que es compra una finca a pagès, i que li molesten les granges o bé les campanes de l'Església, i que té la barra de voler que li facin cas, difícilment em farà canviar d'opinió.
Recordo la meva infantesa a Cantonigròs, al Collsacabra, quan hi havia molta menys gens de fora que no pas ara. Potser perquè la meva família feia molts anys que hi pujava, i que l'habitacle era al mig del poble i no pas a la zona més residencial, el cas és que ens sentíem molt lligats al poble, encara que potser als ulls dels autòctons, no deixàvem de ser uns estiuejants més. Sí que era cert que quan jugàvem a futbol, al camp de batual'olla, estiuejants contra el poble, sempre havia jugat amb els del poble, i els Prat, que vivien a sobre de Cal Carreter, davant de l'Església.
Al marge d'aquesta anècdota, a casa mai ens havíem queixat ni se'ns hauria acudit fer-ho contra comportaments o costums rurals, sinó més aviat ens agradava identificar-nos en allò que era estrany per a nosaltres, la resta de l'any. Ens agradava veure voleiar la palla el dia que venia la màquina de batre a fer el paller del veí; o bé sentir rondinar el porc perquè el duien al mig del carrer, davant de casa, per sacrificar-lo, i podíem olorar la fortor de la pell socarrimada.
Allà vàrem aprendre a conviure amb els animals domèstics al costat de casa i aprendre dels costums i enriquir-nos socialment. És per això no puc entendre les posicions que ens han ensenyat a la televisió, que no deixen de ser més símptomes de prepotència i intolerància, que no es justifica en res. Ho sento, però ho tinc molt clar, i tal com podem trobar al nostre refranyer: "si no vols pols no vagis a l'era".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada