Sempre em sentireu defensar la crítica com a motor de la nostra vida social, política i familiar. Rebutjar la crítica és intentar empobrir el diàleg, les relacions humanes, l'avanç polític i cultural d'una societat. Només cal buscar quatre exemples de models polítics on la crítica no és permesa; models autoritaris que no accepten les divergències i encara menys posar en dubte el patró establert.
Viure de la crítica no és el mateix que ser crític. Trobem a professionals que es dediquen a la crítica, de cinema, teatre..., per una banda, i el conjunt de la població amb persones d'un esperit crític rellevant, per l'altra. El concepte que se'n té i l'opinió que se'n treu no és sempre la mateixa. Hi ha persones que són més obertes que d'altres, i l'opinió esdevé més o menys tolerant.
L'explosió blocaire ha fet que molts ens convertíssim en crítics públics, arribant a racons i cercles prou allunyats i distants del nostre, amb els avantatges i perills que això comporta. La responsabilitat hi té un pes important, encara que sostinguem que són opinions personals amb la mateixa importància que la de qualsevol altre. El fet d'escriure-ho i defensar-ho, comporta un posicionament que supera les nostres pròpies voluntats i possibilitats.
Els blocaires acostumem a llegir-nos mútuament, i d'aquesta manera aprenem i corregim els nostres defectes. No acostumem massa a opinar en els blocs dels altres, però aprofitem les seves opinions, ja sigui per incorporar-ho en els nostres blocs, o per evitar caure en els mateixos errors.
Si em permeteu us diré que he observat molt fanatisme en alguns blocaires, fins l'extrem de creure que es tracta d'un principi de malaltia infecciosa, és a dir que s'encomana. És allò d'agafar un tema, una persona o una idea, i no deixar de repetir-la dia si dia també. Són obsessions que, al meu entendre, neixen a partir d'uns fets reals, però que acaben ofuscant l'autor que arriba a concentrar tota la seva visió a partir d'un mateix punt, d'un mateix missatge.
Hi ha casos molt fàcils de detectar i d'altres que es noten després d'un temps de llegir-los. Els més evidents acostumen a tractar temes amb una important càrrega emocional i/o sentimental. Estic segur que a tots us vénen exemples a la memòria. Els nacionalismes espanyol o català serien fàcils exemples del que estic dient. Les ideologies o les formacions polítiques són bones generadores de crítica, a vegades fàcil, a vegades obsessiva, i no sempre realista.
Us convido a fer la prova: dediqueu uns minuts diaris a llegir uns quants blocaires, més o menys crítics, durant unes quantes setmanes, i aneu anotant el missatge principal de cada post. Després feu l'anàlisi i traieu-ne conclusions. Digueu-me si es tracta d'una línia horitzontal que va d'una punta a l'altra o si estem davant d'una dispersió de punts en un espai determinat. Busqueu el mínim comú denominador i traieu-ne conclusions.
Parlem del fanatisme en les religions, podríem parlar de fanatisme dins el món blocaire?
Viure de la crítica no és el mateix que ser crític. Trobem a professionals que es dediquen a la crítica, de cinema, teatre..., per una banda, i el conjunt de la població amb persones d'un esperit crític rellevant, per l'altra. El concepte que se'n té i l'opinió que se'n treu no és sempre la mateixa. Hi ha persones que són més obertes que d'altres, i l'opinió esdevé més o menys tolerant.
L'explosió blocaire ha fet que molts ens convertíssim en crítics públics, arribant a racons i cercles prou allunyats i distants del nostre, amb els avantatges i perills que això comporta. La responsabilitat hi té un pes important, encara que sostinguem que són opinions personals amb la mateixa importància que la de qualsevol altre. El fet d'escriure-ho i defensar-ho, comporta un posicionament que supera les nostres pròpies voluntats i possibilitats.
Els blocaires acostumem a llegir-nos mútuament, i d'aquesta manera aprenem i corregim els nostres defectes. No acostumem massa a opinar en els blocs dels altres, però aprofitem les seves opinions, ja sigui per incorporar-ho en els nostres blocs, o per evitar caure en els mateixos errors.
Si em permeteu us diré que he observat molt fanatisme en alguns blocaires, fins l'extrem de creure que es tracta d'un principi de malaltia infecciosa, és a dir que s'encomana. És allò d'agafar un tema, una persona o una idea, i no deixar de repetir-la dia si dia també. Són obsessions que, al meu entendre, neixen a partir d'uns fets reals, però que acaben ofuscant l'autor que arriba a concentrar tota la seva visió a partir d'un mateix punt, d'un mateix missatge.
Hi ha casos molt fàcils de detectar i d'altres que es noten després d'un temps de llegir-los. Els més evidents acostumen a tractar temes amb una important càrrega emocional i/o sentimental. Estic segur que a tots us vénen exemples a la memòria. Els nacionalismes espanyol o català serien fàcils exemples del que estic dient. Les ideologies o les formacions polítiques són bones generadores de crítica, a vegades fàcil, a vegades obsessiva, i no sempre realista.
Us convido a fer la prova: dediqueu uns minuts diaris a llegir uns quants blocaires, més o menys crítics, durant unes quantes setmanes, i aneu anotant el missatge principal de cada post. Després feu l'anàlisi i traieu-ne conclusions. Digueu-me si es tracta d'una línia horitzontal que va d'una punta a l'altra o si estem davant d'una dispersió de punts en un espai determinat. Busqueu el mínim comú denominador i traieu-ne conclusions.
Parlem del fanatisme en les religions, podríem parlar de fanatisme dins el món blocaire?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada