És cert que no tothom es planteja les coses de la mateixa manera, i per això davant d'un projecte no tens cap garantia que l'actitud serà la mateixa. D'entrada penses que tothom és professional i responsable, i que en tot cas serà qüestió de comptar amb gent més o menys preparada per aconseguir aquells objectius fixats.
També és veritat que no pots anar demanant complicitat absoluta, per la cara, perquè sí, però t'agradaria encomanar il·lusió i ganes de fer coses, i de fer-les bé. És fàcil entendre que tinguem ben apresos els nostres drets, però ens oblidem massa fàcilment dels nostres deures, i quan això es converteix en una norma, trencar-la costa Déu i ajut. Malgrat tot no hi ha excusa que valgui i s'ha de treballar per girar la truita, donant a cadascú el que es mereix, li agradi més o menys.
Què és més important la aptitud o l'actitud? No hi ha dubte que convé bones aptituds i actituds, però si ho hem de repartir amb què ens quedaríem? en un 50 a 50? Jo, potser em decanto sovint per les actituds. No és que no valori els coneixements o la intel·ligència, però sovint t'adones que en treus més profit d'una bona actitud que no pas de les genialitats de la persona, si no hi ha una bona disposició a treballar i sentir-se seu allò que s'està fent.
Avui em parlaven de la necessitat de tenir interès en conèixer allò que et podran demanar. Limitar-te a no fer nosa o a no portar problemes és del tot insuficient.
Cada dia aprens una cosa, ja sigui a les bones o a base de disgustos o emprenyamentes. Avui més aviat seria pel disgust en veure que la pura ganduleria pot fer que un projecte no funcioni bé, però dels errors se n'aprèn i dels escarments també. Perdones la incapacitat per fer bé una cosa, però difícilment ignores la desídia, i és llavors quan t'imposes ser molt més exigent.
També és veritat que no pots anar demanant complicitat absoluta, per la cara, perquè sí, però t'agradaria encomanar il·lusió i ganes de fer coses, i de fer-les bé. És fàcil entendre que tinguem ben apresos els nostres drets, però ens oblidem massa fàcilment dels nostres deures, i quan això es converteix en una norma, trencar-la costa Déu i ajut. Malgrat tot no hi ha excusa que valgui i s'ha de treballar per girar la truita, donant a cadascú el que es mereix, li agradi més o menys.
Què és més important la aptitud o l'actitud? No hi ha dubte que convé bones aptituds i actituds, però si ho hem de repartir amb què ens quedaríem? en un 50 a 50? Jo, potser em decanto sovint per les actituds. No és que no valori els coneixements o la intel·ligència, però sovint t'adones que en treus més profit d'una bona actitud que no pas de les genialitats de la persona, si no hi ha una bona disposició a treballar i sentir-se seu allò que s'està fent.
Avui em parlaven de la necessitat de tenir interès en conèixer allò que et podran demanar. Limitar-te a no fer nosa o a no portar problemes és del tot insuficient.
Cada dia aprens una cosa, ja sigui a les bones o a base de disgustos o emprenyamentes. Avui més aviat seria pel disgust en veure que la pura ganduleria pot fer que un projecte no funcioni bé, però dels errors se n'aprèn i dels escarments també. Perdones la incapacitat per fer bé una cosa, però difícilment ignores la desídia, i és llavors quan t'imposes ser molt més exigent.
És una feina difícil la que s'imposa qui vol canviar hàbits adquirits amb els anys, amb la força del treballador que se sap "imprescindible i intocable" perquè fins aquell moment no ha tingut uns caps amb prous coneixements, ganes de treballar o prou valentia com per dirigir com cal l'empresa i fer complir a cadascú amb les seves obligacions per aconseguir uns resultats acceptables.
ResponEliminaMolta sort, la necessitarà.
Segur que serà recolçat per moltes persones (si més no per unes quantes). Alguns compartim la idea que és força més important la implicació i les ganes de treballar que la genialitat, sobre tot quan la genialitat o el coneixement en molts d'aquests casos tampoc no existeix.
Cadascú des del seu lloc dins la societat ha de treballar amb ilusió per ser el millor, per donar el millor servei, per ser realment útil, el menys important és si dirigeix una gran empresa o escombra els carrers. El premi, per aquells que opten per aquesta manera d'entendre la feina, no és gens menyspreable: l'orgull i la satisfacció personal.
Ànims i a la feina.