Arran d'una conversa sobre conciliació laboral i familiar, varen sorgir tota una sèrie d'interrogants, difícils de respondre, perquè a cada temptativa n'apareixien de nous. Estem molt acostumats a resoldre situacions planes, però enfrontar-nos a tres dimensions resulta molt més complicat. El discurs polític és senzill i cada vegada més acceptat, però sovint es queda en discurs, ja que la posada en pràctica, de manera global, resulta una utopia de difícil resolució.
Què entenem per conciliar la vida laboral i la familiar? flexibilitzar els horaris laborals per encaixar-los a les necessitats familiars?
Com es coordina amb els horaris escolars i les vacances? Com regulem els horaris comercials, perquè tothom hi tingui fàcil accés, sense perjudicar la conciliació laboral i familiar dels seus treballadors? I els horaris del transport públic i de la resta de serveis?
¿Per on comencem a l'hora d'organitzar una societat com la nostra, és a dir, amb una capacitat econòmica, cultural i social important, si volem tenir en compte la realitat conciliadora de tots els seus protagonistes? Hem de tenir present que estem parlant d'una societat lliure, sense intervencionisme polític, que es mou a través d'impulsos més o menys organitzats, però molt interaccionats.
La pregunta clau passaria per formular-se-la cadascú i tractar de trobar-hi resposta: sóc capaç d'organitzar-me la vida per aconseguir una veritable conciliació? Què o qui m'ho impedeix?
Per poc que s'hagi voltat a fora de les nostres fronteres, s'acaba parlant de la diferència horària i de costums, i s'intenta comparar-ho amb els nostres. El resultat és equívoc perquè el marc no és el mateix.
A primera vista ens creuríem trobar-nos en el cas típic del peix que es mossega la cua, i en la dificultat de saber per on cal començar. Des de dalt és complicat perquè esdevindria una imposició. Com sempre passa, el secret passa per atacar-ho des de baix, des de la voluntat de cadascun dels individus, a la mesura de les nostres possibilitats, però forçant tant com es pugui la màquina, per poder aconseguir moure la col·lectivitat cap a l'objectiu de la majoria unipersonal.
Què entenem per conciliar la vida laboral i la familiar? flexibilitzar els horaris laborals per encaixar-los a les necessitats familiars?
Com es coordina amb els horaris escolars i les vacances? Com regulem els horaris comercials, perquè tothom hi tingui fàcil accés, sense perjudicar la conciliació laboral i familiar dels seus treballadors? I els horaris del transport públic i de la resta de serveis?
¿Per on comencem a l'hora d'organitzar una societat com la nostra, és a dir, amb una capacitat econòmica, cultural i social important, si volem tenir en compte la realitat conciliadora de tots els seus protagonistes? Hem de tenir present que estem parlant d'una societat lliure, sense intervencionisme polític, que es mou a través d'impulsos més o menys organitzats, però molt interaccionats.
La pregunta clau passaria per formular-se-la cadascú i tractar de trobar-hi resposta: sóc capaç d'organitzar-me la vida per aconseguir una veritable conciliació? Què o qui m'ho impedeix?
Per poc que s'hagi voltat a fora de les nostres fronteres, s'acaba parlant de la diferència horària i de costums, i s'intenta comparar-ho amb els nostres. El resultat és equívoc perquè el marc no és el mateix.
A primera vista ens creuríem trobar-nos en el cas típic del peix que es mossega la cua, i en la dificultat de saber per on cal començar. Des de dalt és complicat perquè esdevindria una imposició. Com sempre passa, el secret passa per atacar-ho des de baix, des de la voluntat de cadascun dels individus, a la mesura de les nostres possibilitats, però forçant tant com es pugui la màquina, per poder aconseguir moure la col·lectivitat cap a l'objectiu de la majoria unipersonal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada