Després d’una tarda de futbol a Mataró hem anat a sopar al carrer del Tossol, convidats per la Dolors i l’Enric. Arenys de Mar, des de fa força anys, celebra la festa dels carrers amb un sopar d
e veïns i amics i amb música orquestral. L’itinerari festiu acostuma a començar al Tossol i s’acaba molt a prop d’aquí, al carrer de Sant Rafel.
Els amics de la Dolors i l’Enric hem portat diferents plats i ens hem ben atipat. La meva família, aprofitant que és temporada de cireres, n’hem dut un bon grapat dels cirerers del meu sogre, i un pastís de pinya que la M. Àngels fa molt bo.
En un sopar com aquest es parla una mica de tot: on anirem de vacances; la primera banyada a la platja; també de l’Estatut i de les eleccions de la tardor... ha sortit en Montilla, en Maragall, el tripartit...
Hi havia rifa i orquestra. Per cert, m’hauria agradat veure-hi els reporters del 30 minuts enregistrant l’orquestra... se’n podria treure un bon documental. He pensat que observant i escoltant aquest tipus d’orquestres, t’adones que no tot ha canviat tant com a vegades ens pensem. Estic segur que els meus pares, en plena joventut i en un altre racó del país, haurien viscut moments semblants. El so però, deficient i la qualitat musical del cantant tenia molt que desitjar. Però en una festa de carrer tot això no té massa importància. Ningú demanarà el llibre de reclamacions ni protestarà pel repertori ofert.
Quan tornava a casa, he passat per davant de la taula de la regidora del PP i la de l’exregidor del mateix partit a l’anterior legislatura. Aquest m’ha ofert Calisay. Ha hagut d’insistir perquè jo no acostumo a veure, però ho ha aconseguit. Era Calisay del bo, d’aquell que ja no en queda sinó en bodegues gairebé de col·leccionistes. N’he fet un glop... bo. Es nota, perquè no fa mal a l’estómac.
El músic es queixava que la gent no ballava. És cert, tothom estava assegut parlant amb el veí. Ha estat una nit de lluna plena, al so de velles melodies, interpretades a l’estil “home-orquestra”. Després he passat pel costat del vestidor (una furgoneta mig atrotinada). En sortia una senyora, no pas jove, molt engalanada. M’he imaginat que era la solista... es preparava el plat fort de la nit.
Gràcies Dolors i Enric per aquesta vetllada.
e veïns i amics i amb música orquestral. L’itinerari festiu acostuma a començar al Tossol i s’acaba molt a prop d’aquí, al carrer de Sant Rafel.Els amics de la Dolors i l’Enric hem portat diferents plats i ens hem ben atipat. La meva família, aprofitant que és temporada de cireres, n’hem dut un bon grapat dels cirerers del meu sogre, i un pastís de pinya que la M. Àngels fa molt bo.
En un sopar com aquest es parla una mica de tot: on anirem de vacances; la primera banyada a la platja; també de l’Estatut i de les eleccions de la tardor... ha sortit en Montilla, en Maragall, el tripartit...
Hi havia rifa i orquestra. Per cert, m’hauria agradat veure-hi els reporters del 30 minuts enregistrant l’orquestra... se’n podria treure un bon documental. He pensat que observant i escoltant aquest tipus d’orquestres, t’adones que no tot ha canviat tant com a vegades ens pensem. Estic segur que els meus pares, en plena joventut i en un altre racó del país, haurien viscut moments semblants. El so però, deficient i la qualitat musical del cantant tenia molt que desitjar. Però en una festa de carrer tot això no té massa importància. Ningú demanarà el llibre de reclamacions ni protestarà pel repertori ofert.
Quan tornava a casa, he passat per davant de la taula de la regidora del PP i la de l’exregidor del mateix partit a l’anterior legislatura. Aquest m’ha ofert Calisay. Ha hagut d’insistir perquè jo no acostumo a veure, però ho ha aconseguit. Era Calisay del bo, d’aquell que ja no en queda sinó en bodegues gairebé de col·leccionistes. N’he fet un glop... bo. Es nota, perquè no fa mal a l’estómac.
El músic es queixava que la gent no ballava. És cert, tothom estava assegut parlant amb el veí. Ha estat una nit de lluna plena, al so de velles melodies, interpretades a l’estil “home-orquestra”. Després he passat pel costat del vestidor (una furgoneta mig atrotinada). En sortia una senyora, no pas jove, molt engalanada. M’he imaginat que era la solista... es preparava el plat fort de la nit.
Gràcies Dolors i Enric per aquesta vetllada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada