L’Estat de la Nació o bé l’estat de la nació?

Us confesso que avui no he dedicat ni cinc minuts al debat de l’Estat de la Nació (o l’estat de la Nació). Tot el que sé ho he llegit ara, amb titulars, per internet. He vist doncs que en Zapatero i en Rajoy se les han tingut: un fet normal que justifica el propi debat.
No hi he parat atenció perquè estic bastant cansat dels debats insultants. Ho explico. Entenc per debat insultant aquell on no s’escolta a l’altre i es busca la provocació de l’auditori, uns aplaudint i els altres xiulant. Aquell debat, si se’n pot dir debat, on l’oposició es dedica a justificar totes les calamitats per la manera d’actuar del govern de torn. Aquell debat que pretén convertir-nos en mesells i estúpids sense capacitat de reacció i crítica.
Però tampoc sé massa bé si es tractava de fer un debat sobre l’Estat de la nació espanyola o bé volien debatre sobre l’estat en què es troba la Nació (?). M’imagino que el debat d’avui, pels titulars que sortiran demà a la premsa, ha seguit el perfil de debat insultant que abans us explicava, i per això me l’he volgut estalviar. Però això no vol dir que no m’interessi conèixer què fa el govern que, m’agradi o no, decideix el meu present i futur. El problema és que la discussió que es genera és absurda sense possibilitat d’arribar enlloc. És un debat on s’assenyalen les misèries dels altres tot ensenyant les pròpies.
Ahir us parlava d’Epictet i del seu manual, avui, abans d’anar a dormir, us transcric un pensament que podríem tenir en compte:

“Concediu-me la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que sí puc canviar i la saviesa per establir aquesta diferència”.