Aferrar-se al poder

Un dels mals de la política, o millor dit, de l’ús que se’n fa, és confondre la defensa de la pròpia ideologia amb voler mantenir-se al poder. És ben cert que per poder aplicar els principis ideològics s’ha d’aconseguir el govern de la nació, o de l’estat, però això no pot ser a qualsevol preu. Quan això succeeix la política comença a podrir-se i es desprestigia com si de manera innata ja fos corrupta.
Avui llegia l’escrit d’un jove a internet, que encara estava impregnat de les conseqüències a Arenys de Mar de la nit de naps (nit de reis). En la seva càrrega contra els estaments que aparentment es varen afrontar i criticar l’actitud “dels joves” en aquella nit (subratllo “dels joves” perquè es va generalitzar), ho feia també en termes generalistes i això és un error en que hi acabem caient tots.
Resulta un bon exercici autoimposar-se l’obligació de ser més curosos quan parlem de col·lectius, i ho dic per mi mateix. És molt fàcil caure en tòpics i crítiques generalitzades per simplificar els nostres arguments. De polítics n’hi ha de bons i de no tant bons; de corruptes i de lleials. I n’hi ha més de positius que de negatius, encara que aquests sobresurten més i per això se’n parla. Quan un polític actua correctament no acostuma ser notícia als diaris. Si s’equivoca o actua malament expressament, és font de notícia per a tots els mitjans de comunicació, i també a les parades del mercat i al cafè.
No vull entrar una vegada més a valorar els fets que han motivat l’escrit del jove esmentat, sinó el seu contingut. Considero una equivocació quan es vanagloria de no arribar a ser mai alcalde o regidor. Jo sempre defensaré que els joves, a qui l’exercici de la política acostuma a arraconar, s’haurien de fer sentir també des de dins, des de l’assumpció d’una responsabilitat política i no només manifestant-se al carrer, la qual cosa no critico perquè té els seus efectes positius. El que desanima als joves probablement, és l’ànsia d’alguns polítics per mantenir-se a dalt i les notícies sobre corrupcions que mai s’acaba sabent de quina manera els afecta (recordo un ric personatge que cada dia és acompanyat a dormir a la presó, en un senyor cotxe i cotxer).
Aquests dies a Itàlia s’ha vist clarament el concepte de l’exercici de la política que té el senyor Berlusconi. També el senyor Aznar i els seus deixebles ho varen demostrar fa un parell d’anys. I és això el que fa mal a la immensa majoria de la classe política. I la por a perdre el govern (“el poder”), hipoteca i condiciona tot el seu treball. Només es pot fer bona feina quan un no té cap interès per continuar governant si el poble no el considera vàlid o en prefereix a un altre. Aquesta planificació política a quatre anys, és el que més mal fa al nostre sistema democràtic. Quan haguem superat aquest handicap, jo m’hi apunto!