Teologia de l'alliberament

Aquesta setmana hem conegut la notícia de la concessió del Premi Internacional Catalunya al bisbe emèrit de Sao Felix do Araguaia (Brasil) i molts ens n’hem alegrat.

Entre les noves generacions pocs n’hi ha que coneguin a Pere Casaldàliga, un català, nascut a Balsareny i que va travessar l’Atlàntic per anar a donar testimoni d’amor. Avui això es veu antiquat i un s’oblida que amb la seva tasca ha rebut amenaces de mort perquè posava en entredit la política dels forts i la submissió dels pobres als seus mandats.
Per a mi Pere Casaldàliga ha estat i és un referent. Sempre havia tingut dubtes sobre Missions. Se’m barrejaven conceptes i imatges de l’evangelització. Pensava en el descobriment d’Amèrica i l’aniquilació dels indígenes sota la imatge de la creu. A Pere Casaldàliga el veia diferent. No el considerava un convertidor d’heretges sinó més aviat l’àngel de la pau i la justícia. Aquella persona que aprofitava la seva intel·ligència i imatge per solidaritzar-se amb els pobres atacant el poder dels rics.
No hi havia ONGs i l’Església era de les poques institucions que es dedicaven al tercer món. Però la imatge d’aquesta església no era la mateixa que podem observar a Roma. La seva imatge era més semblant a la idea que tenim dels primers anys del cristianisme.
La Teologia de l’alliberament comença després del Concili Vaticà II, i obté molta força a Brasil, amb el moviment de comunitats de base i més endavant els moviments d’estudiants i treballadors compromesos, amb el suport d’intel·lectuals catòlics. Calia dignificar l’home, eliminar la pobresa i l’explotació, garantir l’educació i la salut, i una cosa que considero molt important: abans d’adoctrinar amb l’evangeli calia aconseguir unes condicions dignes de vida i després deixar escollir si es volien adoctrinar.
El Concili Vaticà II ha esdevingut un oasi al bell mig de la jerarquia eclesiàstica, però les bases cristianes conserven el missatge, i el moviment de la Teologia de l’alliberament ha afrontat, amb respecte però sense defallir, les mil i una traves que des de Roma els han col·locat.
És bo el reconeixement a Pere Casaldàliga. Ha estat testimoni de vida per una bona colla de creients a qui la jerarquia eclesiàstica els començava a fer perdre la fe. En un temps que la jerarquia espanyola es manifesta tan conservadora i poc fidel a la lletra de l’evangeli, fer sortir la veu de Pere Casaldàliga i reconèixer-li la tasca feta, és un encert que agreixo de tot cor.