La guerra continua

Per què no hem sortit a demanar la fi de la guerra a Iraq? Per mandra? Per desinterès? Per desencís?... La guerra continua i les morts es repeteixen dia rere dia. Sembla com si es tractés d’un fet habitual sense solució. Les morts de l’Iraq ja no ens impressionen més que les que puguem conèixer de Palestina o d’algun país africà que porta dècades en guerra. Aquesta és la realitat de la nostra societat, que necessita impressionar-se amb notícies fresques però després perd l’interès per continuar vivint la realitat dels que sofreixen.
En tot cas valdria la pena pensar que les nostres accions poden influir en els nostres representants polítics. Em fa por pensar que ja no hi creiem i que no fem res per fer valer la nostra opinió. Què més ha de passar perquè ens mobilitzem? Sortir al carrer per defensar la pau i la justícia hauria de ser una obligació que ens hauríem d’imposar contínuament si realment volem ser solidaris amb qui té la desgràcia de viure en guerra i de manera injusta.
També és cert que si els nostres representants polítics fessin bé la feina no caldria sortir al carrer a manifestar-se. Si la ciutadania tingués els canals idonis per poder manifestar la seva opinió i ser escoltats, tampoc caldria sortir al carrer. Però aquesta no és la realitat d’avui. Els polítics a qui donem el nostre vot cada quatre anys es creuen legitimats per fer qualsevol acció, i això jo ho poso en dubte. És cert que els donem confiança i acceptem que actuïn en representació nostre, però aquesta actuació ha de ser justa i d’acord amb els principis bàsics de la nostra societat, defensant els drets fonamentals de la ciutadania. Quan s’ataquen aquests drets es deixa d’actuar en representació de qui els donat la confiança i es converteixen en únics responsables del seu mal fer.
Tot això no és tan difícil d’entendre però malauradament se’n prescindeix i s’actua amb despotisme, prevaricació i malvestat. Em resulta difícil acceptar uns governs i uns polítics que no es molesten a pensar si amb els seus actes estan implantant la injustícia al món. Entretant la ciutadania, que no té cap altre camí per manifestar-hi el seu rebuig, ha de sortir al carrer per fer-se sentir i proclamar el seu desacord a la persistència de la injustícia al món.