Aprofitant que havíem d’acompanyar els nostres fills a una vinya propera al Parc de Lourdes, hem fet una petita caminada. Hem notat que feia dies que no caminàvem i enyoràvem les sortides amb en Ramon Verdaguer i tota la colla.
Hem arribat a Arenys de Munt en cotxe i hem pujat tota la Riera. Com si fos la primera vegada que hi anava, he quedat meravellat de l’entramat de branques platejades. Potser ho feia la claror del dia o la poda dels plàtans que, sense fulles donava més protagonisme a les seves branques que gairebé es tocaven d’una banda a l’altra de la Riera.
M’he adonat que aquesta Riera no té res a veure amb la nostra. Entenc la gent que es resisteix a acceptar la seva canalització, sobretot veient el resultat de la nostra. També és cert que a Arenys de Mar ho podíem haver deixat millor. De fet no ho tenim acabat, però la impressió que tinc és que sempre donarà la sensació d’inacabat.
Sense entrar en polèmica, he recordat la plaça major de la meva ciutat. A sota s’hi va construir un aparcament públic però a sobre s’ha conservat la sorra que li dóna tota la seva personalitat. He pensat que si és convenient canalitzar la Riera, potser seria bo mantenir una capa de sorra perquè li mantingui el caràcter.
Desconec el projecte de soterrament de la Riera i també la sort que tindran els plàtans que la presideixen. No sé si l’Andreu Majó, el seu alcalde, era partidari o no del soterrament. Hi va haver un procés participatiu que va decidir la sort de la Riera, on va guanyar l’opció del soterrament. Existeix un moviment ciutadà que encara lluita perquè el projecte, tot i ser aprovat, no es dugui a terme.
No em puc manifestar perquè no em correspon, però avui per uns moments he pensat que la imatge de la Riera d’Arenys de Munt la voldria tornar a veure i no només conservar-la a la memòria. De la Riera d’Arenys de Mar, només recordo sorra al capdamunt i quan veig fotografies antigues, m’entra aquella nostàlgia tan típica dels que comencem a tenir una edat.
Hem badat pel poble. Hem visitat la llibreria l’Aloc d’en Quim, i hem caminat riera a munt fins passat el parc de Lourdes. Els meus fills jugaven a la vinya amb les cares pintades, mentre un estarrufat gall d’indi es passejava solemnement.
Hem arribat a Arenys de Munt en cotxe i hem pujat tota la Riera. Com si fos la primera vegada que hi anava, he quedat meravellat de l’entramat de branques platejades. Potser ho feia la claror del dia o la poda dels plàtans que, sense fulles donava més protagonisme a les seves branques que gairebé es tocaven d’una banda a l’altra de la Riera.
M’he adonat que aquesta Riera no té res a veure amb la nostra. Entenc la gent que es resisteix a acceptar la seva canalització, sobretot veient el resultat de la nostra. També és cert que a Arenys de Mar ho podíem haver deixat millor. De fet no ho tenim acabat, però la impressió que tinc és que sempre donarà la sensació d’inacabat.
Sense entrar en polèmica, he recordat la plaça major de la meva ciutat. A sota s’hi va construir un aparcament públic però a sobre s’ha conservat la sorra que li dóna tota la seva personalitat. He pensat que si és convenient canalitzar la Riera, potser seria bo mantenir una capa de sorra perquè li mantingui el caràcter.
Desconec el projecte de soterrament de la Riera i també la sort que tindran els plàtans que la presideixen. No sé si l’Andreu Majó, el seu alcalde, era partidari o no del soterrament. Hi va haver un procés participatiu que va decidir la sort de la Riera, on va guanyar l’opció del soterrament. Existeix un moviment ciutadà que encara lluita perquè el projecte, tot i ser aprovat, no es dugui a terme.
No em puc manifestar perquè no em correspon, però avui per uns moments he pensat que la imatge de la Riera d’Arenys de Munt la voldria tornar a veure i no només conservar-la a la memòria. De la Riera d’Arenys de Mar, només recordo sorra al capdamunt i quan veig fotografies antigues, m’entra aquella nostàlgia tan típica dels que comencem a tenir una edat.
Hem badat pel poble. Hem visitat la llibreria l’Aloc d’en Quim, i hem caminat riera a munt fins passat el parc de Lourdes. Els meus fills jugaven a la vinya amb les cares pintades, mentre un estarrufat gall d’indi es passejava solemnement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada