Codi deontològic

Vivim en un món competitiu on cada vegada se’ns demana més preparació, més títols, més coneixements... per trobar una feina, que no t’asseguren per sempre, però que necessites per fer-te un lloc en aquesta societat. L’experiència et demostra també, que aquesta norma que afecta a la immensa majoria de mortals, a vegades és evitable. La fortuna, els diners i altres factors més o menys justos socialment, permeten saltar-se tot l’aprenentatge i aconseguir reputació, posició i beneficis.
Permeteu-me que parli d’un ofici, professió o hobby, segons qui i com ho entomi, com és el cas del polític, que no requereix titulacions, ni estudis, ni coneixements. Un fet però que no es pot generalitzar ja que la gran majoria dels nostres polítics tenen una bona formació. Molts metges fent de polítics a casa nostra!
Els primers anys de la democràcia, després de la mort del dictador, varen servir per col·locar a un bon grapat de ciutadans en l’ofici de polític. La majoria d’ells s’havia compromès durant el franquisme i havien esdevingut líders populars que deixaven de ser clandestins. Al pas dels anys la classe política s’ha renovat i hi ha entrat més teòrics de la política, persones que s’han preparat per exercir de polítics, en representació i al servei de la ciutadania, però també n’hi ha que s’hi han colat per treure’n beneficis personals, no necessàriament econòmics però sí de reputació i prestigi. No vull deixar-me aquells que tenen un sentiment altruista i volen aportar el seu granet de sorra per millorar el bé públic. Als petits pobles, sobretot, potser no hi ha massa polítics de formació però sí gent que dedica bona part del seu temps lliure per gestionar l’administració pública local.
De tot aquesta barreja de persones, preparació i coneixements, hi trobo a faltar un valor que considero molt important, sobretot ara que es parla de la pèrdua de valors. Els advocats, economistes i molts altres oficis col·legiats, tenen el codi deontològic que regeix en l’exercici de la seva professió. Els polítics, i això ho podem observar bé aquests dies, no tenen cap fre que els forci actuar amb sentit de l’ètica i fins i tot de l’estètica. Ja no ens sorprenen, no tan sols actituds populistes i demagògiques, sinó tampoc les manifestacions tergiversades conscientment per confondre la ciutadania, i ni tan sols els preocupa possibles conseqüències de la seva actitud.
Ningú pot fer-hi res? No es poden tipificar com a delicte afirmacions falses que creen alarma social, lluita entre ciutadans i animadversió cap uns pobles d’Espanya? Crec que no deu ser possible, perquè ni tan sols la jerarquia eclesiàstica espanyola, que és tan sensible segons en quins temes, no mou un dit per evitar crispacions i odis, sinó que a més contribueixen, en els seus mitjans de comunicació, a fer més sòlid l’insult i la mentida.
Seria faltar a la veritat posar a tots els polítics al mateix sarró. Fins i tot a tots els polítics del Partit Popular que ha endegat aquesta campanya destructiva amb l’única missió de desgastar el poder i recuperar-lo encara que sigui jugant brut i fent mal a molta gent. Malgrat tot però, crec que les persones que es dediquen a la política haurien de fer un mea culpa i analitzar si el corporativisme que a vegades exerceixen, és present també en campanyes tan negatives per la nostra societat, i si no valdria la pena consensuar uns límits i determinar qui vetllés pel seu compliment.
Ah! I els mitjans de comunicació; sobretot els confidencials; i també els creadors d’opinió que no s’identifiquen, tot jutjant des de l’anonimat, que hi reflexionin, no fos cas que es trobessin al mateix bàndol.
Que ningú tregui conclusions del que no he dit ni del que sembla que he volgut dir. És important que observem la nostra actitud i continuem endavant, cadascú servint a qui s’ha compromès a servir.