El perill d'esdevenir insensibles al dolor dels altres

Tot el que anem sabent de casos de corrupció ja no ens sorprèn i ho assumim com la cosa més natural d'avui dia. Polítics que s'han embutxacat diners; el rei emèrit que burla tots els filtres per traspassar l'herència sense pagar els corresponents impostos, per no parlar d'on ni de com l'ha obtingut. Tot això ja és el pa de cada dia. L'aplicació de la llei al nostre país permet que els poderosos surtin victoriosos sempre, i que rebin sempre els mateixos. Per al pobre, la llei sempre s'aplica amb total severitat.

Però avui no només ens rellisquen els casos de corrupció. Avui som insensibles a la crueltat de la guerra. A la mort de milers de víctimes innocents que han tingut la desgràcia de viure en un país on la justícia no se la veu per enlloc. Un país ocupat, amb l'excusa del terrorisme, o simplement perquè el veí es creu amo i senyor de tot el seu voltant. 

Aquesta manca de sensibilitat, que no ens fa sortir al carrer a dir prou!, és una desgràcia que hem d'anar paint. Tenim la sort de no viure en el conflicte, encara que el tinguem molt a prop. Ens queixem i lamentem, però res més. Entretant hi ha qui es reuneix en institucions internacionals que avui no serveixen de res. No ens fa prou vergonya observar com l'ONU no aconsegueix parar la injustícia al món?

No som ni tan sols capaços de fer un llistat dels llocs que en aquests moments estan en guerra, perquè no ho sabem. Només ens assabentem dels conflictes quan la premsa se'n fa ressò, i només durant el temps que surt a les pàgines dels diaris. Després ja no ho recordem. Avui parlem de Gaza, Ucraïna i el Líban, on les massacres són continuades, però hi ha molts més llocs del món on la guerra és el pa de cada dia, on les persones han d'abandonar les seves cases amb la por al cos de no saber si demà seguiran vius. Tot això passa, però la nostra pell s'ha endurit i ja no ho patim. Ens limitem a comentar els fets quan ens surten a la pantalla, però després desapareix de les nostres vides, però ells continuen morint.

Tenim pocs recursos. No hi podem fer grans coses, però tenim l'obligació de denunciar els fets, i estirar les orelles a tots aquells polítics que es reuneixen amb tanta pompa sense aconseguir frenar la barbàrie, ni detenir els causants de tants mals. Nosaltres seguirem denunciant els corruptes de casa nostra, però no podem oblidar-nos d'aquells que amb prou feines poden viure. Ja no parlem de viure en pau o dignament, sinó, viure, sense témer la mort a la cantonada de casa.