Individualisme

No és la primera vegada que parlo d’individualisme, i també aquests darrers dies, en el meu blog, hi ha sortit en algun moment. Considero que la tendència actual és actuar de manera més individualista, pensant poc en la col·lectivitat, com si visquéssim sols i no necessitéssim els altres. 

No és bo desaprofitar l’oportunitat de comptar amb els altres no només per treure’n profit, sinó també per aportar de la nostra part. Quan aquests dies parlava de civisme i de compromís l’individualisme hi jugava un paper. Si penses que no estàs sol, més fàcilment segueixes les normes que ens hem fixat. També ets més proper a comprometre’t amb els altres. Per tant, tot està interrelacionat. Res es troba aïllat.

Ara que s’estan disputant les copes d’Europa i Amèrica de futbol, ho tenim molt clar per entendre que vol dir actuar en equip o individualment. Quan un jugador va a la seva i només espera tenir la pilota als peus per marcar gol, deixant de banda la resta de l’equip, se’l titlla d’individualista. Si això ho apliquem a la vida diària, a la feina, a casa o a l’hora de lleure haurem de concloure que som insolidaris, que només pensem en nosaltres com si no existís ningú més.

La tendència individualista actual posa en perill les organitzacions, les entitats, els grups polítics i les famílies. No es pot avançar com a societat actuant individualment i potser aquí rau el problema de l’estancament, de la pobresa creativa, dels problemes de relació en la diversitat cultural i social que ens caracteritza.

I tota tendència es pot frenar i redirigir, i això probablement és on hauríem de dedicar els nostres esforços. A casa i a l’escola, com a dos punts bàsics per a l’educació de les persones del futur. Tenim l’obligació de créixer com a persones, sense necessitat de viure a l’ombra d’algú, però això no ho podem confondre en actuar de manera individualista prescindint dels altres.