Criticar o insultar

M’he proposat estar uns dies desconnectat de tot el que passa més enllà del meu voltant més immediat, la família, els amics més íntims, els veïns. No em serà fàcil, però ho haig d’intentar. Això no treu que no recuperi temes que ja he tractat en aquest blog com pot ser la crítica i l’insult. Dos conceptes, dues accions que sovint es confonen i que caldria insistir-hi. No és el mateix.

Darrerament hem presenciat un seguit d’insults entre dirigents i forces polítiques que ens haurien de fer reflexionar. No pot ser que anem per aquest camí, cada vegada més groller. La crítica no ha de ser necessàriament una mala praxi, fins i tot pot ser positiva la seva pràctica, encara que no agradi, que molesti. L’insult no té res de positiu, ans el contrari. L’insult no aporta cap valor ni serveix per solucionar o millorar res, sinó tot el contrari. I últimament se n’està abusant. Només s’explica per les ganes d’amagar les pròpies vergonyes, la pròpia incompetència, les pròpies misèries.

Que un partit polític comuniqui missatges insultants sense cap argument i només amb la intenció de fer mal a l’adversari resulta reprovable, i tots plegats hauríem de ser prou honestos per denunciar-ho i donar-los l’esquena. 

Hem de ser crítics, respecte els altres i a nosaltres mateixos, però hem d’aparcar aquest vici d’insultar. Quina autoritat moral tenim per caure en la misèria de l’insult? Pensem-hi una mica i actuem amb honradesa des del nostre àmbit. Actuem amb sentit crític amb la voluntat de millorar les coses, i tanquem les nostres orelles a aquells que només busquen fer mal per profit propi.