Esperant allò que cau del cel

Ens han anunciat que demà potser plouria. Gairebé no recordem com és la pluja, quines sensacions transmet, què provoca als nostres rials i riera. Acostumava a escassejar i després ens venia de cop, provocant l'arrossegament de cotxes i mobiliari urbà. Tots en guardem unes imatges espectaculars, de la força de l'aigua lliscant fins arribar al mar. Després ens havíem d'acontentar amb setmanes on la pluja s'engrescava i ens regava els carrers, les teulades i les terrasses. Trèiem les plantes a fora perquè aprofitessin la bondat de l'aigua que ens queia del cel.

    Darrerament, però, la imatge de veure ploure ha desaparegut. Quantes setmanes i mesos fa que no ho veiem? Potser no som conscients del drama perquè tenim la sort que de les nostres aixetes brolla l'aigua que necessitem per rentar-nos, netejar i sadollar-nos. Les campanyes endegades per prendre consciència de la necessitat d'estalviar l'aigua no sempre aconsegueixen els fruits i cal arribar a les sancions per aquelles persones que en malgasten en excés. Aquests dies ho veiem anunciat.

    L'aigua és vida, i això ho tenen molt clar els pagesos, que cada vegada en són menys, que ho pateixen en les seves explotacions agràries. Nosaltres només veiem tot allò que els botiguers ens exposen als seus prestatges, i com a molt protestem si veiem que els preus s'enfilen. L'escassetat d'aigua ens implica a tots. No podem fer ploure, però sí estalviar-ne el consum. Piscines, camps de golf o pistes de gel haurien d'estar prohibides fins que no tinguem resolt aquest problema tan greu.

    I avui obrim els ulls i intentem convèncer-nos que potser aquesta vegada els homes del temps l'encertaran, i demà divendres caurà l'aigua del cel. Sabem, però que al final de la jornada coincidirem en afirmar que no n'hi ha prou, que caldria que ploguessin molts més dies seguits per compensar la sequera tan intensa que pateix el territori. 

    Recordo les tardes d'estiu a Cantonigròs, jugant mig a les fosques a la canasta i el palé, i als vidres de les finestres regalimant la pluja intensa i continuada que ens arribava de l'altra banda de Cabrera. Unes imatges d'infantesa que no s'esborraran mai, i que ara impacten davant la sequera i les ganes que tindríem que el canvi climàtic, que alguns encara neguen, no ens hagués transformat el paisatge i la vida.