Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre.
El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.
En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.
Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!
Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?
He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada