Descartem Sumar

La senyora Díaz, que pretén ser el puntal del nou govern del PSOE després de les eleccions d'aquest mes, ha promès lliurar 20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d'edat. A partir d'aquesta proposta podem llegir molts comentaris i arguments per estar-hi d'acord o en contra. La pretensió és ajudar els joves, que es troben en situació precària, amb un cop de mà, que de ben segur no els hi solucionarà la vida, però que no li faran un lleig.

Aquestes ajudes universals, per a tothom igual, sense tenir en compte les condicions de cadascú, no són, al meu entendre, la millor manera d'utilitzar els diners públics, sobretot si estem d'acord que l'Estat té l'obligació de minorar les desigualtats, que per altra banda cada vegada són més grans.

Si lliures uns diners a tothom, el resultat no canvia. Hi haurà joves que no tindran cap necessitat de rebre aquesta ajuda, i d'altres que probablement faran curt. Un govern que es titlli de progressista hauria de tenir en compte el punt de partida i redistribuir els diners d'una altra manera.

He pogut llegir comentaris a favor, que consideren que és bo ajudar els joves en un temps que no ho tenen fàcil, amb precarietat laboral i dificultats per emancipar-se. De totes maneres torno a dir el mateix: no tothom es troba en la mateixa situació. Les ajudes de fons públic han d'anar dirigides a aquells col·lectius menys afavorits, que tenen més dificultats per sobreviure, i d'aquesta manera reduir les desigualtats existents en un món capitalista, on la llei del mercat, i la seva força, no actua de la mateixa manera per a tothom.

No és l'únic exemple d'ajuda universal sense criteris. N'hem vist més exemples, i penso que el resultat ha estat sempre prou evident com per evitar repetir els mateixos errors. Quan convoques unes subvencions, marques uns criteris per regular qui hi té dret. Tothom hi ha de poder accedir, en funció dels seus recursos, la seva situació econòmica, les seves possibilitats de moure's en un món prou competitiu.

Al meu entendre, la promesa de la senyora Díaz no és encertada, i això junt amb el menysteniment a la situació catalana, respecte als nostres drets, fa que no li puguem fer propaganda ni desitjar-li gaires èxits. Si els catalans no ens protegim, ningú vindrà a resoldre els nostres problemes. Descartem, doncs, aquesta opció política, i anem a plantar cara a Madrid.