Què passa amb la ràdio i la televisió?

Diuen que els mals no venen mai sols i et trobes amb una confluència d'elements, tots força negatius, que et deixen una mica fora de joc. Des de fa uns anys hem vist com les nostres institucions han anat perdent reconeixement i, fins i tot, respecte. El Parlament català, potser perquè l'havíem desitjat i somiat tant, ens semblava una gran institució. Valoràvem tota la feina que s'hi feia, i potser ara, quan hem vist algunes pràctiques no gaire recomanables, hem obert els ulls i ja no ho veiem de la mateixa manera.

El govern autònom, que volia ser independent, també ha perdut pistonades i hem pogut observar la baixada de nivell dels seus membres. Tot allò que valoràvem i apreciàvem dels nostres polítics, ara ho trobem a faltar.

I des de fa un temps també observem un deteriorament del funcionament i servei que ofereixen els mitjans de comunicació de ràdio i televisió. Ens havíem cregut que teníem la millor ràdio i la millor televisió, malgrat ser un país tan petit. Consideràvem els seus directors i tot el personal en general, d'un nivell alt i ens en sentíem orgullosos. Ara no sabria què dir.

Probablement desconec les causes de fons que han fet que ni la programació ni els seus conductors i directors tinguin la categoria que seria exigible, i que d'alguna manera ens semblava que tenien fins ara. Ja sé que és molt fàcil criticar, i encara més si ho pots fer ben assegut des de casa, i no diguem si a sobre ho pots fer de manera anònima. Sigui com sigui, la crítica sobre el nivell de la programació, i el reconeixement dels periodistes i professionals dels mitjans de comunicació és ferotge. 

A casa no hem tancat definitivament la televisió, però s'ha de dir que gairebé és anecdòtic el nombre d'hores a la setmana que arriba a funcionar, la majoria de vegades de manera puntual, sense buscar cap programa concret, només xafardejant què estan fent o dient en aquell moment. Hem perdut l'interès per la televisió, la nostra. La televisió que tant ha contribuït a l'ús del català, i que ara ha canviat els seus plantejaments.

Diuen que la televisió, o la ràdio, són el reflex de la realitat del carrer. I és aquí on em deprimeixo, perquè no vull acceptar que estiguem tan malament. No em resigno a pensar que no podem trobar millors conductors de programes, millors redactors de notícies, millors directors de sèries i documentals, millors directors de televisió i ràdio. No m'hi resigno, però m'ho han de demostrar. Entretant la televisió, a casa, tindrà molt poques hores d'emissió.