La jugada dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona en la constitució del nou Consistori ha indignat a molta gent, i m'agradaria fer alguna puntualització per diferenciar les coses, ja que fàcilment es posa tot al mateix sac.
El nostre sistema electoral permet que una formació guanyadora que no obté la majoria absoluta pugui quedar relegada a l'oposició per un pacte entre altres formacions polítiques que sumades aconsegueixen més vots que la primera. Això pot agradar més o menys, i es pot entendre millor o pitjor, però en tot cas és el funcionament que tenim establert i que es podria canviar si semblés que no és prou just.
Una altra cosa són les cabrioles que es fan a vegades per aconseguir aquesta majoria que treu el govern a la força guanyadora. No sempre són pactes entre partits polítics afins, i fins i tot n'hi ha que són força antinaturals. Alguns casos els hem vist amb els anomenats cordons sanitaris, com el que es volia fer a Ripoll, però que no va acabar funcionant. En altres ocasions es tracta simplement de fer mans i mànigues perquè una força política no aconsegueixi l'alcaldia, com seria el cas de l'Ajuntament de Vitòria.
Hi ha, però, una altra situació que vull tractar a part, i és la manera com s'enganya la gent, amb declaracions prèvies d'actituds a prendre i que no s'acaben complint. Quan un candidat manifesta públicament que acatarà el fet que sigui la força guanyadora qui acabi aixecant la vara d'alcalde, i afirma que en cap cas assumirà el càrrec si no guanya les eleccions, però després no compleix la seva paraula, estem parlant d'engany i traïció als ciutadans i electors.
Que quedi clara la diferència: una cosa és acceptar o no el joc legal de majories al Ple per a l'elecció d'un alcalde, i l'altra enganyar i actuar diferent del que s'ha declarat prèviament. I és quan això passa que s'explica el desencís i la desafecció política de la gent. La desconfiança generalitzada per com són i què diuen els polítics de casa nostra. És allò de no creure res del que t'expliquen, i tenir la seguretat que t'enredaran a la primera que puguin.
Personalment, si em trobés a la pell del senyor Collboni no podria sortir al carrer amb la cara alta. Em faria vergonya d'haver acceptat el càrrec, per més il·lusió que em fes. Estic d'acord amb els pactes majoritaris, si tenen una coherència i argumentació clara, però detesto enèrgicament l'engany descarat d'uns polítics que no ens mereixem.
Ada Colau i el seu equip han fet un flac favor a la democràcia i a la política del nostre país, no pas per no haver permès que Trias aconseguís l'alcaldia, sinó per haver jugat brut, i amb ells el senyor Collboni. No vull pensar en què passarà d'aquí uns mesos. M'és ben igual. Em preocupa el joc brut, la mentida, l'engany i la desconsideració cap a la gent que potser encara confiava en els polítics, i que ara s'ho pensaran dues vegades.
Voldria imaginar-me que els simpatitzants i militants dels Comuns són prou madurs i honrats que també s'avergonyeixen del joc dels seus líders, i que seran capaços de negar-los el vot a les properes eleccions generals. Seria una demostració d'ètica i bones maneres que potser faria front a la indecència present en els partits polítics de casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada