El dolor a l’Afganistan

He vist que el diari ARA, de la mà de la Mònica Bernabé, publica un extens reportatge sobre l’Afganistan que resulta depriment, més que tot perquè no veus que des de fora es pugui fer res, o sí. Quan a les grans potències occidentals els ha interessat bé que s’han buscat solucions. Quan hi havia interessos econòmics sí que s’ha actuat, però ara només, i això és el més trist i frustrant, només es tracta de vides humanes, bàsicament les dones, les que estan en perill i viuen sota la repressió d’uns fanàtics fastigosos.

Els humans ens hauríem d’avergonyir en veure de què som capaços. Com pot ser que hi hagi gent tan malvada que castigui i destrueixi la vida dels altres sota qualsevol excusa injustificable. Però la vida ens ha ensenyat que la injustícia i el mal ha estat present arreu i al llarg dels temps.

Encara que ho podem observar a molts llocs, també al costat de casa, hi ha pobles que de manera sistemàtica i permanent ho han patit. La història de l’Afganistan és de repressió i dolor des d’abans dels talibans, però aquests han aconseguit el poder gràcies a l’abandonament de diferents estats, els darrers els Estats Units.

És d’agrair el testimoni i la valentia de persones com la Mònica, que ens permeten conèixer una realitat colpidora, i que ens fa més sensibles. Tant de bo els que poden fer-hi alguna cosa per treure el sofriment del poble afganès fossin capaços de sentir sota la seva pell aquest dolor i ràbia, i trobessin la manera de recuperar els drets usurpats a la població en general i les dones en particular. 

Avui he connectat amb el món amb aquesta realitat que ens hauria d’interpel·lar molt més del que ho fa, i me’n vaig a dormir amb l’esperança que el mal de l’Afganistan sigui passatger i que la Justícia retorni a aquest poble oprimit en nom d’una religió falsejada per una gent que només busca el poder i el domini absolut i denigrant sobre la seva població.