El drama de la immigració que ens interpel·la

L'ONG Caminando Fronteras s'ha convertit en una mena de notari de morts i desapareguts, segons informava el diari ARA. El titular de la notícia era que en cinc anys, més d'11.000 persones han mort intentant arribar a Espanya. Això és molt fort i ens hauria de remoure la consciència. En quin món vivim?

Ja sé que no cal sortir del país per observar injustícies, famílies que viuen en la pobresa, desnonaments sense pietat i més, però no podem deixar de pensar en les persones que motivades per la fam o la guerra surten del seu país per trobar un lloc on viure amb dignitat.

T'adones que no estem fent res per aturar tanta mortaldat. Per aconseguir que deixin de patir i morir tantes persones en el seu trajecte cap a un món millor. Un món que els permeti viure. Llavors també recordes que tenim una llei d'estrangeria, de la qual n'he parlat més d'una vegada, que és totalment injusta i maliciosa. Una llei que no fa justícia al perfil que vol tenir de democràcia i respecte als drets humans. 

I jo em pregunto, de quins humans estem parlant quan ens referim als seus drets? A uns quants humans, que han tingut la sort de viure unes circumstàncies que els han permès gaudir amb un mínim de dignitat, o volem parlar de tots els humans?

La immigració és una llosa que ens persegueix i molt em temo que ho continuarà fent sense que siguem capaços de trobar una solució justa per a tothom. Avui, al funeral d'en Ramon Solé, quan s'hi referien en la seva tasca humanitària i de voluntariat, he pensat que sortosament tenim persones que pensen en els altres i que es desviuen per ajudar-les. Una tasca que no acostuma a ser prou lloada ni reconeguda, i que al mateix temps hauria de ser responsabilitat dels nostres governs, els quals ens representen.

Definitivament no anem bé. No ens estem preocupant de les coses importants, de les persones que pateixen, sigui quin sigui la seva procedència, cultura i raça. Ens dediquem massa a coses supèrflues, fets menors que no aporten res a la societat, més enllà d'un gaudi puntual d'uns pocs, dels que som i ens hem de considerar uns privilegiats.

Si no som capaços de denunciar aquesta fredor, aquesta insensibilitat i menyspreu cap a la vida de les persones, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra societat, ni de la nostra pròpia existència.