Avui es commemoren els 40 anys de la gran victòria electoral del socialisme a Espanya. Felipe González va guanyar les eleccions amb una majoria aclaparadora i estava convidat a fer un gir important a la política d'un país que havia patit quaranta anys de dictadura.
Sempre he pensat que l'esquerra a l'Espanya postfranquista no ha sabut aprofitar els anys de govern per fer la gran transformació que el país necessitava, si més no va ser incapaç de fer irreversible un govern d'extrema dreta com ara ens temem que ens caigui a sobre, ni eliminar els privilegis de la classe més rica, hereus i beneficiaris del franquisme.
A la manca d'una contundència s'hi ha d'afegir la transfiguració personal de molts dirigents socialistes que han anat a ocupar espais del món privat que corresponen pràcticament a la dreta més poderosa, i han esdevingut molt crítics amb els petits avenços que han aconseguit els seus hereus del partit.
Estic convençut que la victòria socialista del 1982 va significar un canvi en la manera de fer i pensar dels polítics del nostre país, i que seria un engany no reconèixer la seva importància, en uns moments de molts esglais, el darrer ocorregut tan sols un any i mig abans, amb l'intent de cop d'estat del coronel Tejero.
La llàstima, en tot cas, és no haver aprofitat els moments que han residit a la Moncloa, per fer avançar millor el país cap a un sistema més just i en defensa de la classe obrera i menys afavorida. No han aconseguit, a la meva manera de veure, trencar la dinàmica proteccionista del gran capital, ni tan sols fer-los por, i a nivell personal, molts dels dirigents socialistes han caigut a la trampa del diner fàcil, les comoditats, oblidant-se dels seus principis més progressistes.
Com en totes les coses, hi ha excepcions de mèrit, però resulta força trist comprovar quins són els missatges que de manera oberta o de sotamà estan escampant, i com pressionen a líders socialistes, com va ser Zapatero o l'actual Pedro Sánchez, perquè moderin el seu discurs, i sobretot la seva actuació en defensa de la classe treballadora, per no parlar del tema Catalunya, que realment els té molt amoïnats.
Segurament hem de recordar amablement la data del 28 d'octubre de 1982, però no podem oblidar que després de quaranta anys ens trobem en una situació força dramàtica, amb un Poder Judicial que no s'ha remodelat i continua essent el feu de l'extrema dreta espanyola, i amb uns partits polítics de dretes, amb moltes possibilitats de ser els nous governants d'aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada