La importància del present

Aquest matí, amb la tranquil·litat que em dona el fet de trobar-me al bell mig de la muntanya sabent que, en llevar-me, l’única cosa en què haig de pensar és en viure la vida, reflexionar i planificar el meu futur més immediat, sense gaires tribulacions, pensava que realment el diàleg és un bé apreciat i, com a tal, escàs. Però no qualsevol diàleg, o millor dit, no amb qualsevol actitud i predisposició.

Com en tot, hi ha moltes maneres de preparar-te per dialogar, i més que un entrenament previ es tracta de tenir voluntat d’escoltar i aprendre de l’altre. Perquè si vius sol i allunyat dels altres podràs pensar i repensar moltes coses, i fins i tot aprendre de la teva soledat, però la veritable riquesa ve dels altres, de com pensen i actuen davant dels esdeveniments, també de com et veuen i et qüestionen la teva manera d’obrar, però sobretot de com discutiu i preteneu arribar a un acord. No cal que siguin coses transcendents, sinó que també tenen importància les coses del dia a dia.

Tot això m’ha vingut al cap pensant en la famosa taula diàleg on s’hi han d’asseure els governs català i espanyol. El meu escepticisme ve donat pel meu convenciment que ambdues bandes parteixen de realitats diferents, però també voluntats distintes. D’entrada no hi ha interès en voler aprendre de l’altre ni, en el fons, voler-lo escoltar. Quan tu creus que la situació actual ja funciona, perquè t’interessarà posar-te a discutir amb un altre per canviar-la? A no ser que tinguis la voluntat d’escoltar què n’opina l’altre de com està funcionant ara, que no és el cas.

Amb tot això no vull dir que els defensors de la taula de diàleg estiguin equivocats i els detractors tinguin raó. Simplement hem de ser conscients de quina és la realitat i quina és la voluntat d’un i altre bàndol.

Mai estarà de més asseure’s a escoltar a l’altre, però hem de tenir molt clar quines són les prioritats dels dos dialogants i on voldran arribar amb les seves trobades. Nosaltres, entre tant, aprofitem els moments que tenim per parlar, i sobretot aprendre de les experiències del nostre interlocutor. No és tant per agafar models de vida per a un futur que no sabem on ens portarà ni fins quan, sinó per gaudir del present i acceptar la nostra realitat.

Al mig de la natura, amb silenci i pràcticament desconnectats del món, es fa més fàcil analitzar quin ha estat el nostre trajecte en aquesta vida, on hem arribat i de quina manera, i també com volem encarar el nostre futur, sense que això ens condicioni ni obsessioni. Com ja he dit en aquest mateix blog altres vegades, el més important és el present, perquè aquest el podem amollar bé o malament, i serà així que construirem el futur.