El sorprenent exèrcit espanyol

La notícia curiosa d'avui, per no dir ridícula, és la que ha proporcionat la ministra espanyola de defensa, la senyora Margarita Robles, anunciant que finalment no s'enviarien a Ucraïna els carros de combat Leopard perquè una vegada se'ls han mirat han observat que es trobaven inservibles.

Aquesta notícia, en un país normal i corrent, faria estralls perquè demostra una deixadesa inexplicable. Però Espanya és diferent, i no passa mai res. Tot és d'allò més normal i excusable. Amb aquest detall, que el govern voldrà passar per alt, demostra que el nivell de defensa del nostre exèrcit és llastimós. Sort que no hem d'entrar en guerra, perquè el ridícul que faríem seria estrepitós.

Són moltes coses les que van sumant i que fan que la ciutadania cada vegada estigui més farta dels nostres polítics. No pots confiar en ningú, i l'única cosa que salva als partits polítics és que tots pequen del mateix i per això no hi ha qui generi més expectatives que un altre. Simplement van girant i ara toca a un i després tocarà a l'altre, i així anirem seguint sense cap tipus d'esperança per a la millora del país.

Ja em direu què podem esperar d'uns i altres en un futur proper, quan veus el peu que calcen. Tots són promeses i mentides, que encara que s'atrapen no passa mai res. Si un partit és dolent l'altre encara el supera, i no tens ganes d'anar a votar, encara que al final, per sentit democràtic i de responsabilitat, col·loques una butlleta a l'urna. Immediatament després ja et penedeixes del que has votat, però ho has fet per a l'opció que et semblava menys dolenta.

Llegint la notícia he vist algun comentari que en demanava la dimissió. He pensat que en el fons som molt il·lusos. Al nostre país la gent no dimiteix. Se l'ha de fer fora i això no és tan fàcil. Ho hem vist aquesta setmana passada amb la presidenta del Parlament català. D'acord amb una llei aprovada per ells mateixos, havia de saltar, però no ho volia fer. Se l'ha hagut de fer fora, i després encara diu que la culpa és dels altres. Això és desesperant. Som adults, però a vegades no ho sembla. Quin país!